La gran poma

I de sobte tots i cadascun dels sons s'aturen. Ho perceps. Dins del caos acústic assoleixes aïllar-ho i el que semblava un paràsit de rerefons més es revela i agafa gradualment protagonisme. Sents per uns segons el batec del seu cor, tot els sorolls han convergit en un diminut moviment, no obstant de grandiloqüència celestial. Sou tu i ella, ella i tu. Romans uns segons immòbil contemplant l'estampat de llums que s'estén sense horitzó definit, per encarar-t'hi amb el respecte que imposa; tanques els ulls, buides la ment i l'omples amb l'energia que et transmet. Des del cel estant observes la magnificència en tot el seu esplendor i et sents, per uns breus instants, part de la funció.

MBTA

Són les 10:30 AM i ens presentem a South Station per agafar el tren cap a Providence. La brúixola apunta cap al sud direcció Rhode Island, l'Estat més diminut dels US. Primer contacte doncs, amb la realitat ferroviària americana. Solsament sortir de la taquilla ens aturem davant d'un cartell que ens sobta i que no ens havia cridat l'atenció entrant.

S'hi observa la puntualitat mitjana de tots els trens segons totes les destinacions i una comparativa mensual. Efectivament sobren les paraules i a mes d'acudir-me fer la foto se'm passa pel cap donar-lis el contacte del Joaquím Nadal. Ara que busquen un substitut per RENFE de cara a l'any vinent crec haver topat amb un proveïdor un pel mes atractiu que l'SNCF francès.

Tot seguit entrem en un comboi amb un estampat d'adhesius WI-FI provided by AT&T però que el lector es desenganyi... s'ofereix WI-FI gratuït sense la necessitat de ser client de AT&T.

Pensament emprenedor

Com comparar un mol·lusc amb un tricicle? Doncs de la mateixa manera que es pot comparar l'educació universitària a Barcelona amb la de Boston. Són dos extrems en tots els sentits. Mentre a Barcelona l'entorn universitari pregona per una separació total i absoluta respecte del món privat, a Boston et pots trobar que al nom del bar de la facultat hi aparegui explícitament el nom d'una reputada consultoria (DELOITTE BAR), o que a la botiga de la facultat es venguin camisetes amb el símbol de Nike o Champion enganxat al costat mateix del nom de la universitat. Que les universitats americanes encapçalin els rànquings internacionals es deurà probablement al fet que practiquen la seva raó de ser desacomplexadament, que molts entenem com la formació de futurs professionals.

Per l'assignatura PENSAMENT EMPRENEDOR entre d'altres projectes em tocava entrevistar un emprenedor de Massachusetts. En un primer moment em va provocar cert enuig i em vaig fer la conseqüent pregunta "On coi en trobo un?". Al comentar-li al professor al finalitzar la classe justificant-me en que acabava d'arribar feia pocs dies i no tenia gaires contactes a la zona em va respondre, amagant un somriure: "no cal que busquis gaire lluny, ves preguntant a la universitat mateixa". Bingo, el mateix dia em topo amb el Danny Wong, un estudiant de 19 anys que està muntant la seva pròpia empresa online de venda de samarretes personalitzades (www.blank-label.com) i tot i que porti menys d'un any de vida ja registren beneficis. Fins i tot, després d'intercanviar algunes idees, em proposa de responsabilitzar-me de l'expansió al Sud d'Europa... Certament que algú que entrevistis per una assignatura t'acabi proposant feina pot sobtar. I més si aquesta persona és tres anys més jove i encara és menor d'edat per consumir alcohol (el mínim als Estats-Units se situa als 21 anys).

Una altra diferència flagrant és la interactivitat absoluta estudiant-professor. Es inconcebible no participar a una classe, és més el temari el confeccionen conjuntament els estudiants i el professor a mesura que avança la classe. A cada assignatura t'obliguen a situar una cartolina amb el nom damunt la taula i et sotmets una experiència frenètica d'intercanvi d'idees. Els professors viuen amb passió la seva vocació i transmeten ganes d'assistir a les classes. Mai fins ara havia gaudit tant de la Universitat com als Estats-Units.

El fet és que des de que vaig arribar farà prop de dues setmanes he rebut una quantitat tal d'inputs en tots els sentits impossible de descriure diàriament, la manera de pensar i de fer se situa a 180 graus de l'europea. Tot i així procuraré augmentar el ritme d'actualització.

Arribada a Nova Anglaterra

L’Estat de Massachusetts i la seva capital, Boston, van aglutinar els precursors de les reivindicacions unionistes de les tretze antigues colònies angleses així com els seus afanys secessionistes que s’acabarien contagiant a la resta del país i culminarien amb la declaració d’independència l’any 1776. S’establarien així, els fonaments del que seria el país hegemònic en l’escena internacional més de tres segles més tard. Des de sempre han prioritzat l’àrea del coneixement i l’avenç en les llibertats (a títol d'exemple s’hi pronunciarien els primers discursos abolicionistes). Avui doncs, emprenc el viatge cap a una terra que ha estat testimoni privilegiada de la Història d’Amèrica i del món. Una terra amb la que molts mirem d’emmirallar-nos i prenem com a referència de model de societat trencant amb alguns esquemes mentals europeus.

El viatge

Trenta-sis hores després del check-in a Barcelona finalment em planto al Logan Airoport de Boston. Una vaga dels controladors aeris francesos primer, i un temporal de pluja i neu després, ens van tenir retinguts durant tot el recorregut oferint-nos la possibilitat de realitzar turisme aeroportuari per Zürich i Munich. Per fer-ho gràfic els exhaustius controls per entrar als Estats-Units van acabar suposant el més amè del viatge.

Un cop plantat a l’aeroport passes el darrer control d’immigració. Unes cintes indiquen el camí a seguir: si ets ciutadà americà segueixes la cinta vermella i sinó la blava. Caricaturitzat, m’havien comentat que entrar als Estats-Units era com endinsar-te en una pel.lícula de Hollywood, el que no m’esperava era que també comptaria amb la banda sonora. En efecte, unes grans pantalles enfocades a esquerra i dreta damunt de cada control venen acompanyades d’una potent música pròpia dels crèdits finals d’un film. M’atén un agent perfectament caracteritzat (negre amb bigoti) i enceta les preguntes amb un “where ya goin’?“. Excepte al comprovar el passaport, evita mirar-me als ulls en tot moment i em deixa passar sense més complicacions.

Després de baixar les escales mecàniques sota la mirada d’una imponent bandera americana i un cartell de “Welcome to Boston” anem a recollir les maletes i ens dirigim cap a la sortida. Allà mateix m’hi trobo el contacte americà de la universitat que em durà cap al Campus en cotxe després d’haver-me acomiadat dels companys de viatge, tres estudiants d’ESADE que també marxen a Boston a estudiar.

Entrant a l’habitació em trobo un panorama més propi d’un camp de batalla. Els companys però, no tornaran fins passats uns dies i deixo les coses per fondre’m al llit. Abans però, llegeixo una nota a la paret; és una carta en la que la Fraternitat Alpha Sigma Pi fa saber a un dels meus companys d’habitació que l’expulsen per incompliment de les normes. És curiós intentar dibuixar-se una imatge mental de la gent que encara no coneixes en funció de com viuen. L’estada s’anuncia interessant.

Massachusetts chronicles - Preludi

Al gener un servidor se'n va sis mesos als Estats-Units, concretament a l'Estat de Massachusetts en el marc d'un conveni amb la UPF. Aprofitaré la plataforma que proporciona aquest blog per narrar cròniques i experiències relacionades amb l'estada americana.

Tot i que pugui sobtar, la primera parada del viatge correspon a la imatge, la parada de metro Rubén Darío de Madrid. El motiu? Doncs que tot i disposar d'un consulat americà a Barcelona, si la teva estada a Amèrica és superior als tres mesos t'obliguen a anar en ple Paseo de la Castellana de Madrid, a l'ambaixada nord-americana, per aconseguir-hi el visat. Que els al·ludits afegeixin un +1 a la independència.

Preludi - eterna dependència

Trepitjo terra. En un gest automàtic palpo el passaport a la butxaca per si de cas. Ja sabem que la fragmentació de l'Estat és per aquest diumenge i no ens podem estalviar precaucions.

Al comprovar que ningú em demana la documentació baixo decebut les escales mecàniques de la T4 de Madrid. Quan em trobo les portes obertes d'un metro prest per marxar cap al centre de la ciutat em veig obligat a revaloritzar a la baixa la nova T1 del Prat on havia fet el check-in un parell d'hores abans. Aquella terminal que sorprenia gratament acaba ofuscada per l'aclaparador greuge comparatiu de la nova terminal madrilenya que, tot sigui dit de passada, sosté el rècord europeu d'excés de capacitat per les operacions que finalment s'hi acaben realitzant. El fet és que arribant a Barajas tens un metro cada 3 minuts que et porta al centre i en canvi arribant al Prat tens un aerobus que va passant aleatòriament.

Amb el primer transbord i al obrir-se les portes es desemboca la corrent humana de la que n'acabes sent presa inundant descontroladament varis passadissos. Hi ha ciutats que traspuen sensacions, gustos, melodies o olors. O tot alhora, o depenent del context del viatge una vegada destacarà una particularitat i una de diferent en una altra ocasió. Aquest cop Madrid m'acull per l'oïda. Només als passadissos del metro ja anticipes que es tracta d'una capital europea amb majúscules, els bombos d'un africà gras donen pas sobre la partitura als acords d'un guitarrista que al seu torn passa el relleu a un violinista que mozarteja. Quan entro al següent comboi els darrers sons em segueixen ressonant pel cap mentre descargolo el plànol del metro.

Després de dos transbordaments em planto a l'ambaixada americana. L'edifici per ell mateix ja imposa respecte. Un bloc cimentat i monstruós de set plantes sense cap construcció a les parcel.les adjacents, contornat per uns alts murs i guàrdies civils fent torns als carrers dels voltants. A mesura que t'apropes et sents cada cop més observat i incomodat. Arribat aquí un suggeriment al lector: si mai has somiat en experimentar una situació kafkiana en tots els sentits demana un visat per marxar als Estats-Units. Ho he començat a redactar però m'ocupa moltes pàgines i ho resumiré en citacions:

Part 1: la motxilla

Segurata: Con esta mochila no puedes entrar. [...] Vete a un Supermercado Dia cuatro calles más arriba a dejarlo.

Dependent del Dia 1: No no, esto no lo dejes aquí, ya estamos cansados que los de la embajada nos manden a todo quisqui aquí a dejar las cosas! Esta mañana ya han venido otros dos chicos y tampoco los hemos dejado! [...] Inténtalo en otro Día más abajo.

Dependent del Dia 2: No aquí no tenemos taquillas.

Dependent del Caprabo: No aquí no se puede salir del supermercado con la llave de la taquilla!

Recepcionista de l'Hotel Melià: Tienes que reservar una habitación para dejar la mochila.

Empleada de correos: A no ser que la quieras mandar por correo aquí no la puedes dejar.

Encarregat del Bar: Si si ningún problema, déjala aquí.

Part 2: el document I-901 Sevis

Empleada de l'embaixada: Donde está el documento I-901 Sevis? [...] No no, en la web de la embajada no lo pone, es un documento especial que tienes que pedir en otra web cuando haces un visado. [...] Tienes que hacer una transferencia internacional de $200. [...] Allí hay un ciber.

Part 3: Entrada a l'ambaixada

Després d'un control exhaustiu resulta ser que sí que tenen taquilles a l'ambaixada però només per deixar-hi els objectes electrònics (mòbil i ipod). Sospir. El segurata em dona un tiquet d'espera, el n°142, que m'acompanyarà durant les 3 hores restants a l'ambaixada. En una sala on costa respirar-hi de la quantitat de gent amuntegada al centre s'hi troba una TV amb la CNN i al sostre tres banderes penjades - l'espanyola, l'americana i l'andorrana - i ara m'assec tot invocant la Santa Paciència pels tres torns que toca esperar. Un primer per entregar la documentació, un segon per que t'escannegin les empremtes dactilars dels cinc dits de cada mà i un tercer torn en el que et fan una entrevista. Aprofito la llarga espera per fer coneixença amb una madrilenya i una sevillana, aquesta última amb mirada de murri em comenta que se'n va a Nova York a fer pràctiques d'infermeria. I res més de transcendental.

Finalment, tarda de Sorolla, cubisme i surrealisme al Reina Sofia en el que també hi aprecio una estensa col.lecció de fotografies d'un tal Agustí Centelles amb el cartellet a cada una de NUEVO INGRESO. No sé de què em deurà sonar el nom. Sense temps per més, de nou T4 i cap a la casella inicial.

Possibilitats

Precipitació era segurament la paraula que millor descrivia l'actitud de Joan Carretero quan aquest va declarar que la seva associació, Reagrupament, concorreria a les properes eleccions autonòmiques. Una possible percepció era pensar que s'equivocava i que a més de fragmentar el vot catalanista/independentista, a nivell personal la seva millor opció hagués estat que s'esperés cautelosament en segona línia que Esquerra es donés l'hòstia electoral anunciada per propulsar-se a les regnes del partit. Aprofitant així la seva estructura ja consolidada i arrelada al territori no tindria l'epopeia colossal de trobar una nova escletxa dins la societat civil per dur a terme el seu projecte de renaturalitzar l'independentisme i de regeneració democràtica que pregona amb Reagrupament.

Avui ja no penso el mateix. D'un temps ençà han anat teixint una xarxa alimentada per conferències que realitzen poble a poble - ara mateix torno de la conferència de Vilanova i la Geltrú - i la sensació és que alguna cosa potent s'està coent. No disposen de medis per donar-se a conèixer ja que pràcticament cap mitjà de comunicació sol riure les gracietes de l'independentisme, excepte la xarxa 2.0 i el boca a orella. Els efectes d'aquest darrers recursos emperò, poden arribar a ser espectaculars i sinó seria incomprensible que la conferència d'una simple associació aconsegueixi omplir a petar l'aula magna de la UPC de Vilanova en horari de prime time. Si la repercussió a Vilanova és representativa de la que solen tenir en altres viles i ciutats del país, avanço que la presència de Reagrupament al Parlament ja no és cap quimera.

calb

T'aixeques i notes una inusual frescor al cap. Al passar-hi la mà només sents un teixit de pell i pots resseguir perfectament la forma del teu crani, primer amb una mà i després amb les dues efectues uns moviments circulars. El tacte és curiós i descobreixes sensacions fins llavors desconegudes. Després d'haver esmorzat i encara mig ensopit t'entretens al mirall amb aquest nou personatge que acabes de conèixer. No saps quin posat fer, l'eco de la teva imatge et desconcerta i per uns moments sembles desproveït del teu jo. Inclús pressenteixes un sentiment de nuesa quan surtis de casa.

Seguint el compàs d'un canvi tan radical ja veus el dia que t'espera, les reiterades explicacions exposant el perquè de la nova aparença, anticipant l'impacte visual d'haver perdut els cabells i els jocs de paraules de rigor amb presa de pèl inclosa. Amb la primera coneixença que et trobes t'esplaies en descriure els detalls, amb la segona potser també. Ara quan portes tot el dia descrivint la mateixa situació ja tens l'explicació de butxaca a punt per desembeinar o, accessòriament, pots recórrer a la imaginació per donar versions retocades i més originals dels fets.

Despertar-te calb o com carregar-te esquemes superficials per un dia.

Avortament d'idees

Atonits es van quedar els governadors de Venècia quan, al segle XV, Leonardo Da Vinci els hi va proposar defensar-se de l'imminent atac turc desplegant un exèrcit de submarinistes a l'entrada de la ciutat. Convé remarcar que va tenir la idea tres segles abans que s'inventés l'escafandre o qualsevol tècnica de natació subaquàtica prolongada. La genialitat és un atribut que floreix amb freqüència centenària, per no dir que l'entorn institucional ha d'ajudar mínimament al desenvolupament, ja sigui artístic o innovador, d'homes amb projeccions clarividents i capdavanteres. Els plantejaments de J.M. Keynes haguessin resultat estèrils si la majoria de governs europeus no els haguessin adoptat a partir de 1945 així com Stanley Kubrick no s'hagués realitzat artísticament sense l'avanç cinematogràfic, podent això sí, haver excel.lit en altres dominis. En tot cas, en la conjunció d'esdeveniments que s'han de donar per desembocar en l'obra de ments excepcionals hi destaquen el marc propici i un gran nombre d'individus ramant cap a la mateixa direcció, perseguint la preuada excel.lència. Un dels elements que van incentivar Goya a perfeccionar el seu estil va ser perdre consecutivament totes les convocatòries dels Premis de la Reial Acadèmia de Belles Arts a les que s'havia presentat. Avui en dia d'entre els mètodes per atènyer objectius personals hi té un paper destacat l'educació, no obstant descaradament deficient en la seva metodologia. Existeix un profund desaprofitament dels instruments que ajudin a estimular les idees i conseqüentment a alimentar la famosa ideosfera. Tenim a l'abast tots els recursos possibles en matèria de coneixement però la massa crítica està més interessada en la vida privada d'un antic membre d'un reality show o en fer safareigs. Alguns grups critiquen l'avortament dels embrions, de la mateixa manera es podria criticar l'avortament de les idees ja que en una societat amb mandra intel.lectual crònica, l'estímul del pensament és impalpable.

Distorsió

"un home és sempre infinitament més del que fóra si se'l reduïa a allò que és durant l'instant"

Heidegger

Inflació memorial

"La història és científica, la memòria és política i el record és personal" escriu Emmanuel Hoog al recent publicat Memòria any zero en el que constata que molts països europeus han experimentat una autèntica inflació memorial i que la demanda de memòria ha crescut més ràpidament que la capacitat de produir història. Cal dir que l'autor - francès - mostra cert ressentiment pel revisionisme històric a França respecte de la Résistance o la descolonització per citar dos casos a talls d'exemple, ambdós posant en dubte la història oficial. Però això no significa que l'argument no sigui interessant, en el cas català i atès que no ha estat fins als anys 1980 que no s'han pogut iniciar els primers passos de recuperació de la memòria pròpia podem observar que tot i viure, també, la nostra particular inflació memorial la producció i oferta d'història encara dona l'abast i sinó no tindria sentit l'èxit d'una publicació com Sàpiens, cas excepcional de vendes relatives a la població dins el marc europeu. Encara no ens hem empatxat d'història.

Armes humanitàries

Encara recordo, quan tenia 7 anys, la creació d'un gran moviment solidari a les escoles franceses de recol.lecta d'aliments per enviar a Angola, impulsat pel govern francès. En aquell moment el país africà estava immers en una de les recurrents guerres ètniques. Sense forçar massa la memòria puc tornar a visualitzar aquell paquet d'arròs que vaig dur a l'escola i que representava el meu petit gra de sorra per ajudar els nens angolesos. Tot estava emmarcat amb el rerefons d'un sentiment d'orgull humanitari del que tant li agrada fer ostentació a França, com una herència més d'aquell país que va començar a traçar-ne la senda amb la Declaració dels Drets Humans (1789) i que l'oposició de Chirac a la guerra d'Iraq en constitueix sens dubte la representació més recent.

Avui el ministre d'Interior d'aquella època i instigador d'aquells actes humanitaris, Charles Pasqua, ha estat condemnat a un any de presó i a pagar 100 000 euros perquè va aprofitar l'acció solidària per vendre a Angola uns altres estris humanitaris com carros de combat, obusos i mines anti-persona entre altres. De fet ja era vox populi des de feia anys que entre els vaixells amb queviures s'hi dissimulaven armes. La diferència és que avui ha caigut una sentència judicial ferma i que entre els implicats també hi ha un altre fill de Mitterand (és justificat preguntar-se si a l'ex-president francès només li van sortir fill bords...) així com també podrien resultar-ne esquitxats el mateix Mitterand i primer ministre de l'època, ja que en un acte a la desesperada Pasqua ha demanat avui mateix per TV que s'aixequi el secret défense i podrien caure més caps, encara que algun i valgui'm la paradoxa, ja sigui post portem.

Subjectivitzar les dades

Tres exemples:

El numero de morts de la grip A no excedeix la mortalitat mitjana d'una grip comuna. Això sí, cada nova mort de grip A és motiu de portada i de titulars.

El numero de suïcidis de France Télécom no està per sobre de la mitjana de suïcidis de la resta de la població activa (a mateixa escala: 15 suïcidis a France Télécom contra 19,6 de mitjana per la població de 20 a 60 anys). Això sí, a França s'ha aixecat l'alarma a tots els nivells i per la pressió mediàtica i dels sindicats s'han avortat els intents de reestructuració de l'antic monopoli telefònic.

Per menysprear les reivindicacions catalanes i que els catalans no s'impliquen en l'autogovern se sol citar la poca participació a les eleccions al Parlament de Catalunya (56,8% a les darreres eleccions del 2006). No obstant en una democràcia tan consolidada com l'americana, en les penúltimes eleccions l'any 2004, George Bush va ser reelegit amb un 55,3% de participació.

Autoritat?

Mentre d'una banda als Estats-Units la majoria d'economistes donen la recessió per acabada, pel que fa l'Estat espanyol l'OCDE el considera el darrer país que sortirà de la crisi econòmica i financera. Enmarcat en casos atípics com el Canadà, que ha estat el darrer país a entrar en recessió però que també serà dels primers en sortir-ne hi trobem a l'altre extrem el contrast d'Espanya que ha estat dels primers a entrar-hi i que serà l'últim en sortir-ne. Despuntant com a darrer de la classe en tots els sentits, com sempre vaja. Segons els experts s'acostuma a associar la recuperació que viurem sota la forma del símbol de Nike (els més pessimistes parlen directament d'una "L", és a dir d'una llarga depressió com la crisi japonesa dels anys 1990). En el cas de la crisi Nike, consisteix en una forta caiguda de la producció al principi per després passar a la fase A de recuperació molt lenta, no cal dir que les conseqüències per la creació d'ocupació i redinamització del flux circular de la renda davant d'una recuperació tan pausada són nefastes. A tall d'exemple penseu que en un país veï com França és necessari almenys un 1,5% de creixement econòmic per començar a crear llocs de treball. Les previsions apunten que l'atur fregarà - i només oficialment així que imagineu-vos l'atur real- el 20% a l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, sorprèn que Zapatero vagi a Washington a visitar el preuat Obama i es cregui amb suficient autoritat com per donar consells sobre mesures econòmiques. Com també sobta que pretengui a tot preu autoconvidar-se a cimeres internacionals del G-20 per donar difusió d'un model de creixement econòmic - l'espanyol - totalment desacreditat per la delatora realitat.

Prismes

Com tots els aspectes de la vida, depenent del prisma amb el que enfoques els fets se'n derivarà una visió determinada i el seu estat anímic corresponent. Si ens qüestionem sobre l'estat actual del catalanisme ens trobem amb la gran contradicció que en l'època on Catalunya compta amb el major grau d'autogovern de la seva història contemporània coincideix amb la menor implicació ciutadana. Preocupant. Alhora, el tradicional votant catalanista s'està apropant cada cop més a l'abstencionista-tipus i, a l'espera del que aconsegueixi Reagrupament d'aquí a un any, de moment no hi ha cap força que canalitzi aquesta corrent de pensament electoralment orfe i frustrada. D'altra banda l'ona expansiva del cas Millet ja comença a amenaçar fonaments sòlids del catalanisme civil com Òmnium Cultural, la darrera institució esquitxada. A aquest ritme i sumat amb el desengany de les actuacions de la Junta del Barça, hi trobem l'evidència empírica del pas d'ERC al govern - màxima personificació de l'independentisme - que ha resultat en un descrèdit total del mateix partit i conseqüentment de la ideologia que pretén encarnar. Dibuixat així no cal dir que el traç del panorama catalanista és poc encoratjador, sobretot per part dels qui apostem per la fragmentació del fallit Estat-nació espanyol.

D'altra banda, segons el darrer estudi del CIS, un 45,2% dels catalans se senten només catalans o més catalans que espanyols. Així mateix l'efecte dominó del referèndum d'Arenys de Munt ha començat a sorgir efecte fins al punt que una comarca sencera, Osona, també organitzarà un referèndum de les mateixes característiques, i el 13 de desembre ha estat la data escollida per realitzar els demés referèndums a la resta del país. En aquest sentit es normalitza el debat polític sobre l'independentisme i s'estableix un rerefons sobre la qüestió que permet parlar-ne desacomplexadament. Independentment de la seva esterilitat legal, el factor clau és que s'assenta una sèrie de precedents que ja aplanen el terreny a una possible consulta a nivell nacional. Així doncs, i a l'espera del retorn del Doctor Carretero al Parlament, tenim indicis suficients que ens permeten entreveure un bri d'esperança malgrat el desprestigi de molts agents catalanistes presents al taulell.

Del mestratge a la realització personal

Així com l'elecció de Kemal Atatürk com a primer ministre turc l'any 1923 va personificar un primer pas per la construcció nacional turca, l'elecció l'any 1980 de Jordi Pujol com a primer president de la restaurada Generalitat va suposar el primer pas de la recuperació i posterior consolidació i construcció nacional catalana. Les diferències entre un i altre són abismals però l'impacte de les seves arribades al poder semblants.

Tant a nivell individual com nacional és necessari un cert mestratge, un referent amb atributs humans que et permeti encaixar peces i abaixar un vel de lucidesa. Que mitjançant les seves reflexions segueixis part d'un camí de pensament ja traçat per reinterpretar-lo i llavors recorre'l al teu torn entroncant i desembocant amb les teves pròpies conclusions, i ajudant a realitzar-te com a persona.

Ahir un grapat d'estudiants i recents llicenciats en un ventall d'àrees vam tenir el privilegi de dinar amb qui va ser el nostre president durant un quart de segle. En el magma de temes que van sorgir, al qüestionar-nos sobre les nostres preocupacions polítiques, enseguida ho enllaçà amb si teníem preocupacions espirituals. Si bé cap de nosaltres no ha tingut l'educació religiosa del President, molts intentem heredar-ne alguns valors i hem interioritzat les seves qualitats humanes d'honestedat i integritat humana. Sigui com sigui roman un referent incontornable del catalanisme, però la diferència generacional és evident així com la fatiga per la pedagogia respecte Espanya, que ell mateix reconeix. Lassats de transvestisme nacional i d'estar aixoplugats pel país veí constituïm sens dubte la generació que viurà l'independentisme totalment normalitzat.