Enfocaments simplistes

Seguint el post publicat pel Guillem intento fer una aportació sobre el conflicte basc arran de la presentació que Nacho Corredor va fer del seu llibre “438 dias de cómo Zapatero buscó la paz” sobre el tema i a la que va tenir el detall de convidar-nos, a més d'altres personalitats de luxe convé dir-ho (Carles Campuzano, Francesc Vendrell i Assumpta Baig). No sóc un entès en Euskadi ni acostumo a tractar el tema, no tant per falta d'interès sinó per haver esdevingut polititzat a uns nivells que es limiten al pur dualisme existent a la política espanyola i un servidor, al no sentir-se identificat amb cap dels dos plantejaments, tampoc no se sent implicat en el debat.

Com molt bé recalca en Guillem, és un problema que es limita a dues postures. Però en controvèrsies on no hi hagi lloc per les mitges tintes o per intents de comprensió profunda d’un problema històric, qualsevol posicionament clar, sense tonalitats diferenciades dels 2 colors predominants, també denotarà una visió superficial de la qüestió. Que quedarà bé dir que es vol la pau a nivell dialèctic però no aportarà més claus per resoldre res.

Es obvi que tothom la desitja la pau, la declaració d’intencions està clara des dels primers contactes amb ETA de les converses d’Alger fins al procés fallit del ZP. Les intencions sempre hi han estat, si més no públicament, ara bé els passos per assolir-la mai s’han acabat de donar. Si el govern de l’Estat ha estat tan ingenu com per pensar que reduint les penes o amnistiant els etarres detinguts ETA deixaria les armes és que s’ha equivocat de guió. I ja s’ha acabat veient que no eren conscients ni de amb qui mantenien els contactes dins l’entorn etarra. D'aquí ve posar en dubte la voluntat real d'arreglar les coses. Em ve al cap una escena de El Lobo, on l'infiltrat a l'organització etarra li planteja al cap dels serveis secrets espanyols que hi ha possibilitats d'acabar amb ETA i l'altre li respon "què vols? que desmuntem la paradeta?". Es ficció, però 40 anys de terrorisme en un Estat europeu posen en dubte algunes coses.

També recordo de fa anys, i ja anticipo que la distància amb el problema basc és abismal, sentir el testimoni colpidor d’un enviat especial que descrivia les desgràcies del poble txetxé, va explicar que: “a una jova txetxena li van matar el marit, que quan aquesta va anar a protestar a un grup de soldats russos desplegats per la zona, el sergent la va violar. I després d’això la noia no va trobar més remei que fer-se un vestit d’explosius i volar-se pels aires en un atemptat suïcida contra tropes russes”. La principal conclusió és que la frontera entre terrorisme i resistència és molt fina en alguns casos. Evidentment això no es pot extrapolar al conflicte basc on el terrorisme no és justificable dins l’actual Estat de dret, però si més no se’n deriva una visió menys taxativa dels fets on per força si es vol intentar solucionar s’ha d’entendre des de tots els punts de vista. La deshumanització dels etarres considerant-los entitats abstractes que només volen matar i sembrar el terror distorsiona unes persones que també renuncien a la seva vida. Abans de ser titllat de proetarra diré que hi ha una diferència substancial entre entendre i justificar, es pot arribar a entendre perquè un individu renuncia a la seva vida esborrant-se literalment de tot (amics, família) i es fa terrorista realitzant atemptats, el que és democràticament i humanament inviable és justificar que els cometi (com es pot justificar que s’assassini una nena de 4 anys a Santa Pola?), però el primer pas és necessari si no es vol simplificar un conflicte aportant conseqüentment solucions simplistes i allunyades de la realitat. Els etarres són criminals sí, però no “simples” criminals. Tot i ser obvi, el conflicte és polític i per tant en la seva resolució hi haurà necessàriament elements polítics. La distinció entre entendre i justificar la faig perquè el pensament majoritari a Espanya mai ha tingut la voluntat d'entendre els conflictes territorials, ja siguin catalans o bascos, perquè arribar a entendre'ls els hi suposaria renunciar a la seva idea nacional d'Espanya i trontollarien els fonaments de la seva concepció de la nació.

Finalment dir que l’entorn juga un paper determinant i mentre al País Basc hi hagi una part de la societat que recolzi el terrorisme no desapareixerà. Perquè va caure Terra Lliure aquí? A més de ser degut a la seva estructura i manera de fer deficients (eren 4 “nens”), el suport social era gairebé inexistent i abans de néixer ja estaven condemnats.

Condemnes

Condemnat a 2 anys i 9 mesos de presó per agredir la seva companya embarassada.

Condemnat a 2 anys de presó per la violació d'una dona a Palma.

Condemnat a 2 anys de presó el gerent de Filsa per estafar 300 000 euros a mig centenar de treballadors.

Condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per intentar despenjar un drap.
Molt bé no?

Els límits necessaris de la memòria històrica

En un afany per recuperar l’origen del concepte Generalitat, que prové de Diputació del General, el govern català s’entossudeix en redefinir l’autonomia catalana concretament recuperant el primer terme de l’origen etimològic. Però seria necessari fer-los entendre que la memòria històrica, tot i ser lloable el tema de desenterrar les fosses comunes i pressionar per anul.lar els processos sumaríssims, tampoc cal tornar-se esmaperdut i dur-la a tals extrems. Sóc conscient que el PSC-PSOE està molt preocupat en conservar les institucions històriques i que la pervivència de la nació és la seva principal preocupació, però convindria ser més assenyats i no voler retrocedir tant en el temps pretenent desintegrar la Generalitat creient-se que en essència ha de ser una Diputació. Estic convençut que el Tripartit 2.0 actua de bona fe però fora bo que el conseller/historiador Nadal els avisés del disbarat anacrònic que estant cometent. És fins i tot sorprenent que la Diputació de Barcelona (l’autentica) encara no hagi acudit al Constitucional per denunciar la invasió competencial que està realitzant la Generalitat. Si més no des del punt de vista institucional la suplantació és innegable, però no ens enredaran i proposo des d’aquí una campanya per salvar les quatre Diputacions. No passaran!

La foto

forces de l'ordre xineses a punt de disfressar-se de monjos tibetans

La llengua prescindible

Per moltes lleis de normalització lingüística i articles estatutaris obligant els ciutadans del país a conèixer el català, sempre cal tenir present que una llengua només s'utilitza si la gent s'adona que és necessari i útil conèixer-la. Em centraré en l'aspecte d'ascens social a partir d'experiències pròpies recents en processos de selecció de personal per empreses d'índole bancària, financera i comptable. Us en estalviaré els interessants detalls però si un denominador comú destaca entre tots els processos aquest és la llengua, una persona s'hi pot perfectament presentar posant al currículum que té un gran domini del castellà però en cap moment no se'l posarà a prova sobre els coneixements que en tingui (quan sí que es pot donar el cas amb l'anglès). En canvi i en regla general el procés sencer es realitza en català, des de la trucada del primer contacte amb el demandant de feina fins a l'entrevista individual. Un cas revelador: l'altre dia en un procés de selecció innovador, a l'americana, on l'empresa contractant posava a prova els diferents candidats i avaluava les seves reaccions, un primer pas va ser que cadascú es presentés davant dels demés contrincants i exposés perquè creia tenir les habilitats pel lloc de treball. Doncs bé arribat el torn d'una noia, aquesta comença a parlar en castellà i aleshores l'encarregat de tot aquell muntatge la talla molt amablement i li pregunta si ho pot fer en català. Aquesta no dubta ni un moment l'ordre implícit, deixant però al descobert pronunciades mancances en la llengua pròpia del país.

Evidentment en altres sectors no es dona el cas, més aviat el contrari com pot ser en el terreny de la justícia, on destaca la nota negativa que caigués de l'estatut l'obligatorietat del coneixement del català per exercir a Catalunya. Tot i això i com apuntava, en d'altres terrenys el català és tenaçment viu i si hom pretén aconseguir una posició professional mitjana-alta o alta, d'entre el català i el castellà, una de les dues no és imprescindible per accedir-hi. Es més, per treballar a Catalunya en posicions més respectables del que la norma general pot deixar entendre, ser catalanoparlant és una senyal amb connotacions més positives per l'empresari que no ser parlant habitual d'una llengua forestera.

Brillant explicació de la crisi financera

Em va arribar fa uns dies un excepcional document del professor de la IESE Leopoldo Abadia on explica de manera clara i entenedora el que ha passat als Estats Units i com l'entitat bancària local on hi tens dipositats els teus estalvis també s'ha vist afectada. No puc sinó recomanar-ne la lectura.

L'he penjat a internet, clica aquí per baixar-lo.

Sobre la direcció d'Esquerra

Mil vents s’estavellaven contra la nau. D’aquells darrers segons abans de l'inevitable només recordava una imatge borrosa del capità, que en un intent desesperat per reconduir la situació en la que ell mateix els havia dut, vociferava una última ordre de girar a estribord tot conscient del risc de partició que implicava lluitar contra forces descontrolades i hostils. Res ni ningú mai no l’havia intimidat, i ni tan sols en aquells instants on tot estava ja sentenciat podia permetre’s dibuixar l’ombra del dubte en el seu rostre. No. Després del que havien viscut per arribar-hi els seus homes es mereixien caure amb el convenciment d’haver-ho intentat, per més inútil que acabés resultant la darrera ordre d’un home ahir mitificat i avui engolit dins l’antre putrefacte de la seva egolatria i autosuficiència. Malaguanyat esforç i trist consol, però els homes necessiten causes per poder-s’hi aferrar com un vell moribund aferrant-se a una imatge sobredimensionada de la seva vida per caure en l’engany de creure’s que ha valgut la pena tot plegat. La supervivència depèn de la capacitat d’oblit del passat o, accessòriament, de la facilitat per manipular-lo. I aquells homes eren perfectament conscients que la brúixola mental que guiava el capità feia temps que girava a un tempo frenèticament contradictori, però li havien seguit cedint les regnes de les seves vides, prescindibles, com peons d’un tauler d’escacs o autòmats concebuts per seguir mecànicament instruccions. El tràgic final estava escrit, ara només calia concretar dia i hora amb el més enllà per sentir bordar en Cèrber. Mentre el cuiner de la tripulació, convertit en testimoni de luxe d'un possible preludi del quadre de Theodore Gericault, del final d'una gesta que havia durat cinc anys, feia esforços per que els tremolors provocats per una situació que el superava li permetessin copsar els últims retalls del despertar d’un somni efímer. Un cruixit estrident ressonà i fissures començaren a serpentejar pel terra de la nau. Ja només faltaven uns segons per que la ràbia de les onades, de tot un oceà, punís els ingenus profanadors d’aigües verges pel més gran dels errors: perdre el rumb dels ideals navegant per mars de confusió, i els capbussés dins les profunditats més tenebroses... Un, dos... i final previsible.

ps: primer intent fugaç d’incursió narrativa recurrent a una paràbola fàcil sobre el que ha passat a Esquerra. Experimento.

ZP, garantia de confiança

13 de novembre 2003: "apoyaré la reforma de Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya"

3 de juliol del 2007: "anunciar formalmente que en el mes de enero el Gobierno procederá a la transferencia de las Cercanías de Renfe a la Generalitat"

Promesa de la devolució dels papers de Salamanca: En total, la Generalitat reclama unes 1.500 caixes de documents privats i institucionals, i set més amb fons administratius, que van quedar pendents de l’entrega del primer bloc de documents, 500 caixes, que va tenir lloc el 31 de gener del 2006.

Si un banc assignés crèdits en funció del compliment de les promeses, l'amic ZP es trobaria a la llista de morosos. Però va hi reincideix:

8 d'abril 2008 (avui): "balanzas fiscales... puedo señor Duran comprometerme a publicar las balanzas fiscales antes de 2 meses. Ese es mi compromiso"

La dues preguntes són ara:
1) realment complirà? (obvi dubtar-ne vist l'historial)

2) en cas de complir, quina metodologia faran servir? Segons l'Observatori del Finançament de Catalunya n'hi ha dues, la primera és la de l'enfocament del flux monetari considerat l'adequat (segons el qual el dèficit fiscal va assolir el seu punt màxim al 2005 amb 10,2% del PIB català), i l'enfocament càrrega-benefici, que no deixa tan al descobert l'espoli fiscal. El primer assigna la despesa al territori on es localitza mentre que el segon imputa a tot el territori de l'Estat una despesa que només es dedica a Madrid. No cal dir que el més fidel a la realitat és el del flux monetari però venint del Ministerio de Economía y Hacienda hem de pregar per que facin el correcte: publicar les balances segons les dues metodologies i fer pedagogia per explicar-les.

Respirant insensateses

Alguna cosa falla en un país quan la compareixença dels seus representants institucionals no arriba a provocar altra cosa que vergonya aliena i, més greu encara, desconfiança. Avui pel tema de la manca de previsió i irresponsabilitat amb la sequera on un conseller brillant ha pretès enganyar al personal desdefinint conceptes o dient que una cosa és el transvasament de l'Ebre i una altra de ben diferent el del Segre (afluent del mateix) i quedar-se tan tranquil. Si en una qüestió on l'engany és fàcilment observable (dissimular un transvasament no és feina fàcil que diguem), imagineu-vos per un moment les tantes altres qüestions on l'actuació política pot produir-se tot estafant l'electorat. Si més no aquest govern està deixant palès que no està capacitat ni té autoritat moral per administrar els recursos públics. Irresponsabilitats quotidianes és la tònica dominant, amanides de preses de pèl espontànies. Ahir amb un Conseller de Governació assistint a una manifestació en contra del seu propi govern, avui amb un Conseller de Medi Ambient fent gala de la seva ignorància i incapacitat, i demà perquè no un Conseller d'Interior atraient-se l'odi del seu cos policial... tot i que això últim ja em sona d'alguna cosa. Sigui com sigui queda demostrat que el poc perfil del President no és pas un atribut exclusiu seu. Estem ben arreglats.

God bless Catalonia

El ressentiment com a motor de la història

Es pot explicar la història per la força dels sentiments? L’odi contra els jueus, la ràbia contra les élites dominants, els colonitzadors, la rivalitat entre grups enemics poden acabar propiciant l’arrencada de canvis. La idea és de Marc Farro a Le Ressentiment, force obscure de l’histoire (El Ressentiment, força fosca de la història) on hi defensa aquesta tesi matisant que els sentiments col•lectius, tot i no ser un factor explicatiu únic, poden constituir un dels motors de la història. Es tracta d'una perspectiva contraposada al materialisme històric de Marx i la seva lluita de classes i és que l’autor es lamenta de l’hegemonia de la visió economista de la història, on només es tenen en compte les estructures econòmiques, la producció, “obviant la força dels sentiments negatius d’un grup envers un altre”. Part de la culpa la tindria la dificultat de mesurar-ho, en un món governat per les estadístiques no existeixen indicadors de la ràbia dels individus. No obstant hi ha casos evidents com el de l’arribada de Hitler al poder i les seves conseqüències fruït de l’humiliació d’Alemanya en el tractat de Versailles del 1919 o més recentment, i li robo l’exemple a l’autor, els atemptats de Madrit de l’11-M, reflex de la ferida històrica que va explicar Al-Qaida que sostenia que l’islam havia estat humiliat amb l’expulsió dels moros de Castella al 1492. Segons ell, el ressentiment s’acumula “com una càrrega elèctrica” i pot alliberar-se de cop i volta i sense avisar. El missatge que dona és que “darrera dels conflictes polítics actuals s’amaguen ràbies o ferides immemorials”. I té més raó que un sant. A molts, 1714 no ens deixa indiferents.

Estrenyent-se el cinturó

La probabilitat d'entrar en recessió és del 4% (fins fa uns mesos era insignificant). L'economia espanyola es desaccelera i es prediuen taxes mitjanes de creixement del 2.5% pel 2008 i 2.3% pel 2009. En Ciències Econòmiques hi ha una subàrea de l'Econometria que consisteix en realitzar regressions i prediccions de sèries temporals seguint models complexos, fer de meteoròlegs de l'economia vaja, amb els riscos potencials d'espifiar-la que suposa jugar a predir el futur en una ciència tan inexacta com és l'economia. En el darrer butlletí del Laboratori de Predicció i Anàlisi Macroeconòmic de la Universitat Carles III de Madrit s'hi prediu que passarà a l'economia de l'Estat espanyol. I les coses, com s'apunta des de fa temps, no pinten bé. S'assenyala una reducció de l'activitat laboral, on no se seguirà creant ocupació al mateix ritme que fins ara, sinó a menys de la meitat (del 3,6% del darrer trimestre del 2006 a l'1,4% i 1,5% pel 2008 i el 2009 respectivament) i la taxa d'atur passarà del 8.3% del 2007 al 9.1% al 2009. El creixement del PIB es desaccelerarà fortament i en major proporció que a la resta de l'Eurozona. En definitiva, la fase B de desaccelaració ja està en marxa.

Tot això per reiterar el que he anat mencionant en posts anteriors, que formar part del govern de l'Estat en els propers anys és un mal negoci vista la conjuntura potencialment negativa que es presenta i que es té totes les de perdre. De fet i dit prematurament, no és impossible que el Rajoy pugui treure millors resultats d'aquí a 4 anys quedant-se a l'oposició. D'altra banda el PSOE no podrà governar en minoria com ha fet en la darrera legislatura amb pactes puntuals. L'escenari econòmic del proper mandat és radicalment simètric al que ha tingut fins ara i convida a pensar que el PSOE no es pot permetre el luxe de no governar amb una majoria suficient i que haurà de pactar amb CiU ja no per comoditat sinó per necessitat. La qüestió serà veure primer si CiU és realment conscient del pes decisiu i de garant d'estabilitat que té, i segon que ho faci valer en les negociacions perquè, contràriament al 2004, aquest cop el PSOE no té alternativa viable.

Recull de premsa francesa

Faig un recull traduint fragments del ressò que s'ha fet de les eleccions espanyoles des de França on es fa èmfasi en el pes decisiu que pot tenir Catalunya en la governabilitat i es destaca la rivalitat entre CiU i el PSC:

Nouvel Observateur:
...mentre que els aliats dels socialistes en l'anterior legislatura, els ecolo-comunistes d'Izquierda Unida i els nacionalistes catalans d'esquerra d'ERC han estat dilapidats.

Cap als nacionalistes catalans
Es cap als nacionalistes catalans de CiU (centre-dreta), lleugerament reforçats en l'escrutini amb 11 diputats contra els 10 que tenia abans, que es giraven totes les mirades dilluns. [...]

Le Monde:
També i sens dubte, [Zapatero] haurà d'atraure's la simpatia dels nacionalistes catalans de Convergència i Unió (CiU) i dels bascos del Partit nacionalista basc (PNV) per poder governar. Fent aliances puntuals o de manera més formal, la fòrmula encara s'ha de trobar.

...la política d'obertura del Sr Zapatero envers els nacionalistes no ha estat sancionada, sinó tot al contrari. A Catalunya els socialistes guanyen 4 escons en detriment dels independentistes d'ERC mentre que els nacionalistes moderats de CiU es mantenen.

Le Figaro:
CiU, clau de la legislatura?
[...] Segons tot sembla indicar, la única formació cap a la que els socialistes es podran adreçar és la dels nacionalistes catalans, Convergència i Unió, lleugerament reforçada amb 11 diputats contra els 10 d'abans. "Des del punt de vista de l'aritmètica parlamentària, CiU és l'únic partit que sol pot aportar el nombre suficient d'escons per assegurar al PSOE una majoria", declara el diari liberal El Mundo.

Els resultats d'aquest partit de centre-dreta li permeten esdevenir una "força política central" a Espanya, s'ha felicitat el seu líder Josep Antoni Duran i Lleida. El quotidià LaVanguardia arriba fins a qualificar a CiU, amb qui Zapatero havia negociat per elaborar en el patiment un nou estatut d'autonomia eixamplat per Catalunya, de "clau de la legislatura".

Poc abans de l'escrutini, la potent coalició nacionalista de centre-dreta s'havia mullat declarant-se diposada a fer una aliança amb el guanyador del 9 de març. Però la formació hi oposa no obstant una "condició : l'aplicació íntegra de l'estatut català", adoptat al 2006 però la seva posada en pràctica és font de tensions amb el poder central. Una aliança d'aquestes característiques s'anuncia difícil donada la rivalitat historica a Catalunya entre CiU i el Partit socialista català que dirigeix el govern regional.

France24:
...el seu rival, el president del PP, ha aconseguit 153 escons, suficients per impedir que el PSOE aconsegueixi la majoria absoluta i obligar-lo a fer aliances amb els partits petits. Unes aliances que s'anuncien difícils donada la rivalitat històrica a Catalunya entre el partit de centre-dreta CiU i el Partit Socialista.

Valoracions exprés 9M

Desastre d'Esquerra
El principal titular en clau catalana és el fiasco que cap enquesta no havia sabut preveure: la pèrdua del 63% dels diputats d'Esquerra, perdent el grup propi. L'ascens vertiginós i el crèdit guanyat a les autonòmiques del 2003 i generals de fa 4 anys l'han dilapidat dràsticament. Que no ens pretenguin enganyar, ni vot útil ni bipolarització, l'única culpa del que ha passat a Esquerra és del mateix partit. Si es pensaven que traurien benefici amb la bombona d'oxigen que van brindar a un PSC decadent fa 5 anys prioritzant l'enfocament esquerres-dretes al d'espanyolistes-catalanistes, doncs els resultats d'avui combinats amb una direcció del partit massa ansiosa de poder i ressentida amb el pujolisme, com no podia ser d'una altra manera, els hi ha passat factura. El quadre dels dirigents d'ERC quan han fet la valoració dels resultats no tenia preu, cares desencaixades és el més fi que se'n pugui dir. I que consti que a un servidor li fa mal al cor comprovar la degeneració experimentada pel partit que representa l'independentisme.


Maleït mal menor
Que en ZP hagi guanyat seria una mala notícia si no fos perquè després del PSOE hi ha el partit conservador més caspós d'Europa, mirall de l'espanyolisme curt de mires i que com s'apuntava ha perdut les eleccions. Un Rajoy que lògicament hauria de seguir el mateix camí que en Llamazares d'IU i presentar la dimissió, si més no el discurs improvisat que ha fet davant de fervents seguidors en una celebració grotesca i sense sentit tenia tota la pinta de ser un comiat. Finalment esperem que sense la competència incòmoda que li suposava ERC, CiU faci valer el seu pes de cara al PSOE, que ja no té tants partits per triar.

pd: a les demarcacions més afectades per Rodalies: Gavà, Castelldefels, Sitges i Vilanova el PSC ha pujat una mitjana de 5 punts.... Coses que passen quan hi ha tanta participació i la gent vota en clau espanyola.

El vot inútil

Si diumenge el PSC-PSOE torna a guanyar de carrer a Catalunya, el comportament de l'electorat català, per molt democràtic i legítim que sigui, serà digne d'estudi per part dels millors col.legis de psicòlegs del món. Serà interessant analitzar les motivacions que porten la major part d'una societat a escollir uns representants que durant 4 anys els han estat prenent per imbècils. I que no semblen tenir intenció de reconduir la situació vist el que ha anunciat l'amic ZP; que aquesta legislatura la prioritat serà Andalusia. Ostres, no ho va ser ja en l'anterior? Quan només arribar al govern, a més de grans mesures com la retirada de tropes de l'Iraq, una de les primeres decisions del govern amic va ser el retorn del deute històric d'Andalusia en forma de milers de milions d'euros. Es veu que el 10% del PIB català que entra a les arques Estatals cada any i que no se'ns retorna és un crèdit a fons perdut donat l'altruisme exacerbat de Catalunya, disposada a sacrificar-se per que a Andalusia les operacions de canvi de sexe siguin gratis, que comprar-se un cotxe ecològic sigui subvencionat i els peatges una llegenda urbana... Mentre aquí gaudim de cues a sanitat, d'un dèficit en infraestructures, de ser els últims en educació, d'absència de control de la immigració... Certament un 10% del PIB és prescindible.
Un apunt important en aquest cas és el fet que dels 350 diputats en joc, 61 es disputin a Andalusia. Evidentment això condiciona qualsevol postura i no pot portar a desconsiderar tant apreciada terra ni que sigui creant greuges comparatius, per més descarats que siguin. Una nova victòria del PSC-PSOE a Catalunya, a més de consolidar un marc monopolístic socialista amb totes les institucions monocolors, també els legitima per seguir una política de menyspreu envers Catalunya a tots els nivells. Si la resposta d'un maltractat és legitimar el malfactor, ja veureu amb quines ganes seguirà fent la seva feina. L'excusa fàcil és la de votar "en contra de", que bàsicament és en què consisteix la campanya socialista. Això l'únic que aporta és una il.lusió de legitimitat a qui és votat, que acaba sobre-representat, com la que va aconseguir Chirac en la segona volta de les presidencials del 2002. En aquell cas s'enfrontava al FN del Le Pen i tot l'electorat socialista es va bolcar a votar l'UMP per que l'extrema dreta no governés fent que en Chirac aglutinés un 82% dels vots. L'engany en el cas de les eleccions a les Corts Espanyoles és doble: que no són eleccions presidencials i que no es tracta de cap segona volta on només hi ha dos candidats (els més votats). La polarització imposada des dels mitjans i des dels 2 partits majoritaris a Espanya és artificial i pretén fer creure que no hi haurà més de dues opcions el dia 9.
Finalitzar amb una consideració sobre el que veig convenient de cara als resultats de diumenge. Deixant de banda la idoneïtat que implicaria l'absència de cap majoria absoluta, seria necessari que ERC no perdés el grup parlamentari propi vist que alguna enquesta els situa perillosament aprop dels 5 diputats mínims per tenir-ne, i és comprensible perquè de mèrits no els hi en manca per perdre votants. Però aquesta passada legislatura les 3a, 4a i 5a forces del Congrés eren partits de caire nacionalista català i basc amb grup propi, la qual cosa provocava que el debat polític anés al ritme de les forces nacionalistes. Ni que sigui de cara a la galeria és convenient que el nacionalisme no-espanyol tingui un espai de normalitat que l'assenti en la política espanyola per tal de reivindicar una tercera via, amb tots els matisos i tonalitats de colors que vulguin, però una tercera via que defugi conceptes radials i centralistes.

Exitàs a les eleccions de la UPF

Exit rotund de la Plataforma Universitària pel Català, així podem definir els resultats de les eleccions al claustre on els candidats de la PUC hem obtingut representació amb excel.lents resultats encapçalant les 3 facultats on ens presentàvem (2 a Dret, 1 a Ciències Polítiques i 1 a Econòmiques). Per part meva he guanyat les eleccions sent el candidat més votat a la facultat d'Econòmiques. A veure si l'èxit electoral contribueix a redreçar, ni que sigui mínimament, la situació del català a la UPF que des de fa anys està en caiguda lliura. Si més no prometem guerra.