Possibilitats

Precipitació era segurament la paraula que millor descrivia l'actitud de Joan Carretero quan aquest va declarar que la seva associació, Reagrupament, concorreria a les properes eleccions autonòmiques. Una possible percepció era pensar que s'equivocava i que a més de fragmentar el vot catalanista/independentista, a nivell personal la seva millor opció hagués estat que s'esperés cautelosament en segona línia que Esquerra es donés l'hòstia electoral anunciada per propulsar-se a les regnes del partit. Aprofitant així la seva estructura ja consolidada i arrelada al territori no tindria l'epopeia colossal de trobar una nova escletxa dins la societat civil per dur a terme el seu projecte de renaturalitzar l'independentisme i de regeneració democràtica que pregona amb Reagrupament.

Avui ja no penso el mateix. D'un temps ençà han anat teixint una xarxa alimentada per conferències que realitzen poble a poble - ara mateix torno de la conferència de Vilanova i la Geltrú - i la sensació és que alguna cosa potent s'està coent. No disposen de medis per donar-se a conèixer ja que pràcticament cap mitjà de comunicació sol riure les gracietes de l'independentisme, excepte la xarxa 2.0 i el boca a orella. Els efectes d'aquest darrers recursos emperò, poden arribar a ser espectaculars i sinó seria incomprensible que la conferència d'una simple associació aconsegueixi omplir a petar l'aula magna de la UPC de Vilanova en horari de prime time. Si la repercussió a Vilanova és representativa de la que solen tenir en altres viles i ciutats del país, avanço que la presència de Reagrupament al Parlament ja no és cap quimera.

calb

T'aixeques i notes una inusual frescor al cap. Al passar-hi la mà només sents un teixit de pell i pots resseguir perfectament la forma del teu crani, primer amb una mà i després amb les dues efectues uns moviments circulars. El tacte és curiós i descobreixes sensacions fins llavors desconegudes. Després d'haver esmorzat i encara mig ensopit t'entretens al mirall amb aquest nou personatge que acabes de conèixer. No saps quin posat fer, l'eco de la teva imatge et desconcerta i per uns moments sembles desproveït del teu jo. Inclús pressenteixes un sentiment de nuesa quan surtis de casa.

Seguint el compàs d'un canvi tan radical ja veus el dia que t'espera, les reiterades explicacions exposant el perquè de la nova aparença, anticipant l'impacte visual d'haver perdut els cabells i els jocs de paraules de rigor amb presa de pèl inclosa. Amb la primera coneixença que et trobes t'esplaies en descriure els detalls, amb la segona potser també. Ara quan portes tot el dia descrivint la mateixa situació ja tens l'explicació de butxaca a punt per desembeinar o, accessòriament, pots recórrer a la imaginació per donar versions retocades i més originals dels fets.

Despertar-te calb o com carregar-te esquemes superficials per un dia.

Avortament d'idees

Atonits es van quedar els governadors de Venècia quan, al segle XV, Leonardo Da Vinci els hi va proposar defensar-se de l'imminent atac turc desplegant un exèrcit de submarinistes a l'entrada de la ciutat. Convé remarcar que va tenir la idea tres segles abans que s'inventés l'escafandre o qualsevol tècnica de natació subaquàtica prolongada. La genialitat és un atribut que floreix amb freqüència centenària, per no dir que l'entorn institucional ha d'ajudar mínimament al desenvolupament, ja sigui artístic o innovador, d'homes amb projeccions clarividents i capdavanteres. Els plantejaments de J.M. Keynes haguessin resultat estèrils si la majoria de governs europeus no els haguessin adoptat a partir de 1945 així com Stanley Kubrick no s'hagués realitzat artísticament sense l'avanç cinematogràfic, podent això sí, haver excel.lit en altres dominis. En tot cas, en la conjunció d'esdeveniments que s'han de donar per desembocar en l'obra de ments excepcionals hi destaquen el marc propici i un gran nombre d'individus ramant cap a la mateixa direcció, perseguint la preuada excel.lència. Un dels elements que van incentivar Goya a perfeccionar el seu estil va ser perdre consecutivament totes les convocatòries dels Premis de la Reial Acadèmia de Belles Arts a les que s'havia presentat. Avui en dia d'entre els mètodes per atènyer objectius personals hi té un paper destacat l'educació, no obstant descaradament deficient en la seva metodologia. Existeix un profund desaprofitament dels instruments que ajudin a estimular les idees i conseqüentment a alimentar la famosa ideosfera. Tenim a l'abast tots els recursos possibles en matèria de coneixement però la massa crítica està més interessada en la vida privada d'un antic membre d'un reality show o en fer safareigs. Alguns grups critiquen l'avortament dels embrions, de la mateixa manera es podria criticar l'avortament de les idees ja que en una societat amb mandra intel.lectual crònica, l'estímul del pensament és impalpable.

Distorsió

"un home és sempre infinitament més del que fóra si se'l reduïa a allò que és durant l'instant"

Heidegger

Inflació memorial

"La història és científica, la memòria és política i el record és personal" escriu Emmanuel Hoog al recent publicat Memòria any zero en el que constata que molts països europeus han experimentat una autèntica inflació memorial i que la demanda de memòria ha crescut més ràpidament que la capacitat de produir història. Cal dir que l'autor - francès - mostra cert ressentiment pel revisionisme històric a França respecte de la Résistance o la descolonització per citar dos casos a talls d'exemple, ambdós posant en dubte la història oficial. Però això no significa que l'argument no sigui interessant, en el cas català i atès que no ha estat fins als anys 1980 que no s'han pogut iniciar els primers passos de recuperació de la memòria pròpia podem observar que tot i viure, també, la nostra particular inflació memorial la producció i oferta d'història encara dona l'abast i sinó no tindria sentit l'èxit d'una publicació com Sàpiens, cas excepcional de vendes relatives a la població dins el marc europeu. Encara no ens hem empatxat d'història.

Armes humanitàries

Encara recordo, quan tenia 7 anys, la creació d'un gran moviment solidari a les escoles franceses de recol.lecta d'aliments per enviar a Angola, impulsat pel govern francès. En aquell moment el país africà estava immers en una de les recurrents guerres ètniques. Sense forçar massa la memòria puc tornar a visualitzar aquell paquet d'arròs que vaig dur a l'escola i que representava el meu petit gra de sorra per ajudar els nens angolesos. Tot estava emmarcat amb el rerefons d'un sentiment d'orgull humanitari del que tant li agrada fer ostentació a França, com una herència més d'aquell país que va començar a traçar-ne la senda amb la Declaració dels Drets Humans (1789) i que l'oposició de Chirac a la guerra d'Iraq en constitueix sens dubte la representació més recent.

Avui el ministre d'Interior d'aquella època i instigador d'aquells actes humanitaris, Charles Pasqua, ha estat condemnat a un any de presó i a pagar 100 000 euros perquè va aprofitar l'acció solidària per vendre a Angola uns altres estris humanitaris com carros de combat, obusos i mines anti-persona entre altres. De fet ja era vox populi des de feia anys que entre els vaixells amb queviures s'hi dissimulaven armes. La diferència és que avui ha caigut una sentència judicial ferma i que entre els implicats també hi ha un altre fill de Mitterand (és justificat preguntar-se si a l'ex-president francès només li van sortir fill bords...) així com també podrien resultar-ne esquitxats el mateix Mitterand i primer ministre de l'època, ja que en un acte a la desesperada Pasqua ha demanat avui mateix per TV que s'aixequi el secret défense i podrien caure més caps, encara que algun i valgui'm la paradoxa, ja sigui post portem.

Subjectivitzar les dades

Tres exemples:

El numero de morts de la grip A no excedeix la mortalitat mitjana d'una grip comuna. Això sí, cada nova mort de grip A és motiu de portada i de titulars.

El numero de suïcidis de France Télécom no està per sobre de la mitjana de suïcidis de la resta de la població activa (a mateixa escala: 15 suïcidis a France Télécom contra 19,6 de mitjana per la població de 20 a 60 anys). Això sí, a França s'ha aixecat l'alarma a tots els nivells i per la pressió mediàtica i dels sindicats s'han avortat els intents de reestructuració de l'antic monopoli telefònic.

Per menysprear les reivindicacions catalanes i que els catalans no s'impliquen en l'autogovern se sol citar la poca participació a les eleccions al Parlament de Catalunya (56,8% a les darreres eleccions del 2006). No obstant en una democràcia tan consolidada com l'americana, en les penúltimes eleccions l'any 2004, George Bush va ser reelegit amb un 55,3% de participació.

Autoritat?

Mentre d'una banda als Estats-Units la majoria d'economistes donen la recessió per acabada, pel que fa l'Estat espanyol l'OCDE el considera el darrer país que sortirà de la crisi econòmica i financera. Enmarcat en casos atípics com el Canadà, que ha estat el darrer país a entrar en recessió però que també serà dels primers en sortir-ne hi trobem a l'altre extrem el contrast d'Espanya que ha estat dels primers a entrar-hi i que serà l'últim en sortir-ne. Despuntant com a darrer de la classe en tots els sentits, com sempre vaja. Segons els experts s'acostuma a associar la recuperació que viurem sota la forma del símbol de Nike (els més pessimistes parlen directament d'una "L", és a dir d'una llarga depressió com la crisi japonesa dels anys 1990). En el cas de la crisi Nike, consisteix en una forta caiguda de la producció al principi per després passar a la fase A de recuperació molt lenta, no cal dir que les conseqüències per la creació d'ocupació i redinamització del flux circular de la renda davant d'una recuperació tan pausada són nefastes. A tall d'exemple penseu que en un país veï com França és necessari almenys un 1,5% de creixement econòmic per començar a crear llocs de treball. Les previsions apunten que l'atur fregarà - i només oficialment així que imagineu-vos l'atur real- el 20% a l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, sorprèn que Zapatero vagi a Washington a visitar el preuat Obama i es cregui amb suficient autoritat com per donar consells sobre mesures econòmiques. Com també sobta que pretengui a tot preu autoconvidar-se a cimeres internacionals del G-20 per donar difusió d'un model de creixement econòmic - l'espanyol - totalment desacreditat per la delatora realitat.

Prismes

Com tots els aspectes de la vida, depenent del prisma amb el que enfoques els fets se'n derivarà una visió determinada i el seu estat anímic corresponent. Si ens qüestionem sobre l'estat actual del catalanisme ens trobem amb la gran contradicció que en l'època on Catalunya compta amb el major grau d'autogovern de la seva història contemporània coincideix amb la menor implicació ciutadana. Preocupant. Alhora, el tradicional votant catalanista s'està apropant cada cop més a l'abstencionista-tipus i, a l'espera del que aconsegueixi Reagrupament d'aquí a un any, de moment no hi ha cap força que canalitzi aquesta corrent de pensament electoralment orfe i frustrada. D'altra banda l'ona expansiva del cas Millet ja comença a amenaçar fonaments sòlids del catalanisme civil com Òmnium Cultural, la darrera institució esquitxada. A aquest ritme i sumat amb el desengany de les actuacions de la Junta del Barça, hi trobem l'evidència empírica del pas d'ERC al govern - màxima personificació de l'independentisme - que ha resultat en un descrèdit total del mateix partit i conseqüentment de la ideologia que pretén encarnar. Dibuixat així no cal dir que el traç del panorama catalanista és poc encoratjador, sobretot per part dels qui apostem per la fragmentació del fallit Estat-nació espanyol.

D'altra banda, segons el darrer estudi del CIS, un 45,2% dels catalans se senten només catalans o més catalans que espanyols. Així mateix l'efecte dominó del referèndum d'Arenys de Munt ha començat a sorgir efecte fins al punt que una comarca sencera, Osona, també organitzarà un referèndum de les mateixes característiques, i el 13 de desembre ha estat la data escollida per realitzar els demés referèndums a la resta del país. En aquest sentit es normalitza el debat polític sobre l'independentisme i s'estableix un rerefons sobre la qüestió que permet parlar-ne desacomplexadament. Independentment de la seva esterilitat legal, el factor clau és que s'assenta una sèrie de precedents que ja aplanen el terreny a una possible consulta a nivell nacional. Així doncs, i a l'espera del retorn del Doctor Carretero al Parlament, tenim indicis suficients que ens permeten entreveure un bri d'esperança malgrat el desprestigi de molts agents catalanistes presents al taulell.

Del mestratge a la realització personal

Així com l'elecció de Kemal Atatürk com a primer ministre turc l'any 1923 va personificar un primer pas per la construcció nacional turca, l'elecció l'any 1980 de Jordi Pujol com a primer president de la restaurada Generalitat va suposar el primer pas de la recuperació i posterior consolidació i construcció nacional catalana. Les diferències entre un i altre són abismals però l'impacte de les seves arribades al poder semblants.

Tant a nivell individual com nacional és necessari un cert mestratge, un referent amb atributs humans que et permeti encaixar peces i abaixar un vel de lucidesa. Que mitjançant les seves reflexions segueixis part d'un camí de pensament ja traçat per reinterpretar-lo i llavors recorre'l al teu torn entroncant i desembocant amb les teves pròpies conclusions, i ajudant a realitzar-te com a persona.

Ahir un grapat d'estudiants i recents llicenciats en un ventall d'àrees vam tenir el privilegi de dinar amb qui va ser el nostre president durant un quart de segle. En el magma de temes que van sorgir, al qüestionar-nos sobre les nostres preocupacions polítiques, enseguida ho enllaçà amb si teníem preocupacions espirituals. Si bé cap de nosaltres no ha tingut l'educació religiosa del President, molts intentem heredar-ne alguns valors i hem interioritzat les seves qualitats humanes d'honestedat i integritat humana. Sigui com sigui roman un referent incontornable del catalanisme, però la diferència generacional és evident així com la fatiga per la pedagogia respecte Espanya, que ell mateix reconeix. Lassats de transvestisme nacional i d'estar aixoplugats pel país veí constituïm sens dubte la generació que viurà l'independentisme totalment normalitzat.

A palpentes

És en temps de turbulències econòmiques quan es pot destriar amb més facilitat els polítics mediocres dels menys dolents. Privada de bonança econòmica, l'avaluació de la gestió dels governs disposa de menys bonus points. Així com la gestió econòmica dels governs Aznar s'ha tendit a sobrevalorar per trobar-se emmarcada pel context pròsper de l'època, també es tendirà ara a sobrevalorar la culpa d'alguns governs pel que fa el seu paper en la crisi. O fent política-ficció, imagineu-vos el Tripartit 1.0 en un context de crisi, la catàstrofe hagués estat de dimensions bíbliques. També trobem algunes excepcions com és el cas d'Alemanya, amb la supervivència de la Cancellera Merkel però amb el sacrifici necessari del SPD que degut a la naturalesa del partit - i havent estat al govern - era qui tenia més punts per pagar-ne la factura. En tot cas i a nivell global, el que sí que es podrà comprovar amb objectivitat seran els mitjans que hauran emprat els governs per fer-hi front. Mentre en alguns països com França s'ha dedicat un ministeri propi a la crisi, indepedendent del d'Economia, per tal d'adaptar l'entorn polític a l'econòmic on a més del Ministre d'Economia es va posar en marxa el Ministre de la Relance (Ministre de la Recuperació) en d'altres països més mediterranis ens trobem amb la situació inversa i qui va encapçalar el Ministeri d'Economia després de les eleccions va ser el mateix ministre que negava tota possibilitat de crisi. És més, mentre ara la tendència europea és la de rebaixar impostos per acabar de revitalitzar l'economia, el mateix país mediterrani s'entossudeix en apujar-los al.legant que qui pagarà la major pressió fiscal seran les rendes altes. Per exemple que a mi m'expliquin com un augment generalitzat d'un impost indirecte com l'IVA només afectarà les rendes més altes? Acció de govern a palpentes i consultant el tarot abans de cada decisió. Si l'Estat espanyol fos una empresa el podríem portar davant el Tribunal de la Competència per publicitat enganyosa i fixació abusiva de preus.

Incertesa i excés de confiança

Sabeu què van tenir en comú la I Guerra Mundial, la guerra del Vietnam, la guerra de l'Iraq i el col.lapse financer? Que es van produir amb una proporció de població amb excés de confiança per sobre del comú. Es la principal conclusió d'un treball que acaben de publicar conjuntament des de les Universitats de Califòrnia i d'Edimburg, on s'apunta que habitualment la majoria de la població es caracteritza precisament per tenir una percepció exagerada de les seves capacitats i que es creu amb possibilitats d'influir sobre l'incontrolable. A tall d'exemple s'assenyala que la majoria dels conductors creu està dotat d'unes capacitats al volant per sobre de la mitjana, supòsit estadísticament impossible. Es més, i aprecieu la paradoxa, a través del model matemàtic que han desenvolupat es dedueix que a major risc i incertesa, també major excés de confiança. I d'aquí la problemàtica quan es tracta d'assumptes internacionals amb les nefastes conseqüències de sobrevalorar-se.

A casa nostra, si fos possible dissociar la serenitat - que de per si ha de transmetre tot govern per assegurar l'estabilitat política - de l'excés de confiança, podríem soprendre'ns del resultat. D'una banda ens trobem amb un escenari d'incertesa absoluta del futur estatutari i no obstant des del govern es transmet la sensació de tenir el tema sota control, ni tant sols es planteja cap pla B. D'aquí que no sigui inconcebible imaginar-se que la retallada estatutària no derivi amb cap reacció contundent per part del govern català. En aquesta mateixa línia podríem situar l'actuació de Joan Puigcercós, que pretén monopolizar els referèndums municipals únicament com a catifa vermella cap a la campanya per les eleccions autonòmiques de l'any vinent. Però aquí tampoc no hi ha cap guió a seguir, declarar la independència municipi a municipi podrà omplir-li l'ego però sense full de ruta haurà resultat inútil. Els referèndums tindran el seu valor simbòlic però només la Història sabrà destriar entre etiquetar-los d'anecdòtics o d'autèntics punts d'inflexió dignes d'efemèrides. El problema és de pes si en moments d'incertesa màxima - l'antecedent immediat segurament remuntaria al 23-F - només tenim dirigents que aparenten confiança però no tenen ni la més remota idea de com agafar el timó, van amb la brúixola desorientada i el mapa al revés. No crec que calgui demanar cap treball universitari per concloure que els dirigents del nostre país també sobrevaloren les seves capacitats de lideratge.

France’s Socialist party must change or die

No és cap esbravament de bilis meva sinó una demostració de l'anterior post. L'exemplificació del que deia que "fins i tot els intelectuals francesos d'esquerra han donat l'esquena al PS francès" acaba de conèixer dos nous capítols molt bèsties amb les declaracions a Le Journal du Dimanche per part d'un filòsof històricament entortolligat amb el socialisme francès: Bernard-Henri Lévy.

Destaco:
El PS es troba en la situació del Partit Comunista del final dels anys 1970, quan s'amortia la seva desintegració i s'intentava conjurar-la amb formules fal.lacioses com "refundacions" i "renovacions".

En aquesta mateixa línia s'ha expressat el diputat i alcalde del PS d'Evry, en un article titulat France’s Socialist party must change or die al Financial Times, hi diu que el PS està "en perill de mort" i que té una "visió passada del món".

No crec que calgui convèncer-us que en una formació política on les personificacions de les seves bases ideològiques apel.lin a la desaparició del mateix partit pugui ser gaire bona senyal.

L'entrevista a Bernard-Henri Lévy aquí (Le journal du dimanche)

L'article de Manuel Valls aquí (Financial Times, necessari registrar-se però és gratuït)

La societat dels socialistes

No hi ha dubte de l'asfíxia socialista present a tots els nivells administratius: des dels ajuntaments més poblats fins l'Estat la tonalitat monocolor és omnipresent. Tot i ser un partit amb contingut ideològic desfasat i insubstancial, mancat d'ideals i projecte de país, sobreviu exacerbat per aferrar-se al poder. Més que governar, el mandat prioritari que s'han autoconcedit és de perpetuar-se al poder com més anys millor.

El PSC és doncs, decadent en la ideologia però no pas en mantenir-se governant. Al contrari de França, on la decadència ideològica del PS va acompanyar-se també d'una marginació progressiva de la vida política. Després de ser el partit hegemònic del país hexagonal durant 15 anys, el PS francès va començar a conèixer un dessagnament de votants que no faria sinó agreujar-se amb els anys. Programa polític borrós, lluites internes i desarrelament dels militants van ser-ne algunes de les claus. Un primer punt d'inflexió va ser l'any 2002 quan Le Pen va passar davant de Jospin a la segona volta de les presidencials, i el darrer punt, més anecdòtic, que el Partit Ecologista empatés amb els socialistes a les darreres europees. Justament fa poc s'ha publicat La Société des socialistes que descriu el món decadent del socialisme francès, tants anys d'oposició han accentuat de manera dramàtica les lluites i confrontacions internes. Aquell conflicte que estant al poder s'hagués saldat repartint algun càrrec ja no és viable. El món socialista francès pateix de mala imatge mediàtica (els mateixos intel.lectuals de l'esquerra francesa han renegat del PS), fugida de vots i el que és més preocupant: els propis votants potencials, enutjats per com van les coses al PS han inventat el vot de càstig a l'oposició. Un nou concepte que permet al partit conservador francès governar gràcies al desmèrit d'una oposició fragmentada i sense rumb.

Tornant a l'escala més propera, el PSC mai ha guanyat les eleccions autonòmiques, al contrari els seus resultats cada cop han empitjorat fins a retrocedir 10 diputats a les catalanes del 2006. Ja a les penúltimes eleccions dels 2003 començava a compartir alguns dels símptomes del PS francès però l'arribada al poder de la mà de la conjuntura del parlament els va revifar. El poder, amb el ressó mediàtic que pot arribar a impregnar, esborra una de les principals preocupacions de tot partit: que no es parli de tu. I de fet, i a títol d'exemple, les millores que ha experimentat el president Montilla gràcies a detenir el poder, tant en oratòria com en presència, són força evidents. Ara bé, tot i les diferències entre un cas i l'altre, sempre ens podrem preguntar si aquest PSC hagués seguit la trajectòria del PS francès si ERC no els hi hagués brindat una bombona d'oxígen en el seu moment més crític.

Acumulació de descrèdit

L'agència nord-americana de ràting S&P (encarregada de qualificar el grau de solvència d'entitats públiques i privades i famosa últimament per la rebaixa de ràting de bancs i caixes) ha rebaixat també el ràting de la Generalitat a AA-, avisant que segurament es produirien nous retalls. Què vol dir això a la pràctica? Que la Generalitat tindrà més difícil col.locar el seu deute mitjançant l'emissió de bons públics ja que a partir d'ara aquests es consideraran de pitjor qualitat. A la nota informativa l'agència diu haver tingut en compte la reforma del finançament però atès que aquesta reforma serà molt pitjor del que es preveia en un primer moment, també era inevitable una pitjor qualificació de les arques de la Generalitat. Si no n'hi havia prou amb l'evidència quotidiana de mofa des de Madrid en matèria de finançament - amb complicitat expressa dels dirigents catalans - ara ha vingut una agència americana a acabar-hi de donar unes pinzellades de realitat donant per fet que l'acord de finançament serà un nyap.

Sovint es parla del descrèdit i de la desvalorització de la imatge de Catalunya però no sempre és quantificable o tangible. En aquest cas el mal acord de finançament no només ens portarà a incrementar el greuge comparatiu respecte d'altres comunitats que financem i al sentiment d'estafa al que ja estem abonats amb l'estimat govern amic, sinó que els danys col.laterals seran - són de fet - una menor valoració de les finances públiques catalanes. La suma del mal acord amb Madrid, la menor recaptació degut a la crisi (els impostos cedits a la Generalitat són més procíclics), l'auge en despesa social i la major dificultat d'endeutar-se desemboca a una conclusió: sabeu com s'haurà d'acabar de completar l'equació? Més impostos.