La societat dels socialistes

No hi ha dubte de l'asfíxia socialista present a tots els nivells administratius: des dels ajuntaments més poblats fins l'Estat la tonalitat monocolor és omnipresent. Tot i ser un partit amb contingut ideològic desfasat i insubstancial, mancat d'ideals i projecte de país, sobreviu exacerbat per aferrar-se al poder. Més que governar, el mandat prioritari que s'han autoconcedit és de perpetuar-se al poder com més anys millor.

El PSC és doncs, decadent en la ideologia però no pas en mantenir-se governant. Al contrari de França, on la decadència ideològica del PS va acompanyar-se també d'una marginació progressiva de la vida política. Després de ser el partit hegemònic del país hexagonal durant 15 anys, el PS francès va començar a conèixer un dessagnament de votants que no faria sinó agreujar-se amb els anys. Programa polític borrós, lluites internes i desarrelament dels militants van ser-ne algunes de les claus. Un primer punt d'inflexió va ser l'any 2002 quan Le Pen va passar davant de Jospin a la segona volta de les presidencials, i el darrer punt, més anecdòtic, que el Partit Ecologista empatés amb els socialistes a les darreres europees. Justament fa poc s'ha publicat La Société des socialistes que descriu el món decadent del socialisme francès, tants anys d'oposició han accentuat de manera dramàtica les lluites i confrontacions internes. Aquell conflicte que estant al poder s'hagués saldat repartint algun càrrec ja no és viable. El món socialista francès pateix de mala imatge mediàtica (els mateixos intel.lectuals de l'esquerra francesa han renegat del PS), fugida de vots i el que és més preocupant: els propis votants potencials, enutjats per com van les coses al PS han inventat el vot de càstig a l'oposició. Un nou concepte que permet al partit conservador francès governar gràcies al desmèrit d'una oposició fragmentada i sense rumb.

Tornant a l'escala més propera, el PSC mai ha guanyat les eleccions autonòmiques, al contrari els seus resultats cada cop han empitjorat fins a retrocedir 10 diputats a les catalanes del 2006. Ja a les penúltimes eleccions dels 2003 començava a compartir alguns dels símptomes del PS francès però l'arribada al poder de la mà de la conjuntura del parlament els va revifar. El poder, amb el ressó mediàtic que pot arribar a impregnar, esborra una de les principals preocupacions de tot partit: que no es parli de tu. I de fet, i a títol d'exemple, les millores que ha experimentat el president Montilla gràcies a detenir el poder, tant en oratòria com en presència, són força evidents. Ara bé, tot i les diferències entre un cas i l'altre, sempre ens podrem preguntar si aquest PSC hagués seguit la trajectòria del PS francès si ERC no els hi hagués brindat una bombona d'oxígen en el seu moment més crític.

Acumulació de descrèdit

L'agència nord-americana de ràting S&P (encarregada de qualificar el grau de solvència d'entitats públiques i privades i famosa últimament per la rebaixa de ràting de bancs i caixes) ha rebaixat també el ràting de la Generalitat a AA-, avisant que segurament es produirien nous retalls. Què vol dir això a la pràctica? Que la Generalitat tindrà més difícil col.locar el seu deute mitjançant l'emissió de bons públics ja que a partir d'ara aquests es consideraran de pitjor qualitat. A la nota informativa l'agència diu haver tingut en compte la reforma del finançament però atès que aquesta reforma serà molt pitjor del que es preveia en un primer moment, també era inevitable una pitjor qualificació de les arques de la Generalitat. Si no n'hi havia prou amb l'evidència quotidiana de mofa des de Madrid en matèria de finançament - amb complicitat expressa dels dirigents catalans - ara ha vingut una agència americana a acabar-hi de donar unes pinzellades de realitat donant per fet que l'acord de finançament serà un nyap.

Sovint es parla del descrèdit i de la desvalorització de la imatge de Catalunya però no sempre és quantificable o tangible. En aquest cas el mal acord de finançament no només ens portarà a incrementar el greuge comparatiu respecte d'altres comunitats que financem i al sentiment d'estafa al que ja estem abonats amb l'estimat govern amic, sinó que els danys col.laterals seran - són de fet - una menor valoració de les finances públiques catalanes. La suma del mal acord amb Madrid, la menor recaptació degut a la crisi (els impostos cedits a la Generalitat són més procíclics), l'auge en despesa social i la major dificultat d'endeutar-se desemboca a una conclusió: sabeu com s'haurà d'acabar de completar l'equació? Més impostos.

Què tal si me'n dones una mica més?

Ahir a darrera hora el mag ZP va retirar el suport a una iniciativa dels ecoenrollats d'ICV-EUA que promulgava una major progressivitat en els tipus impositius de l'IRPF, augmentant els impostos de les rendes més altes. A més de desorientació i poc criteri en temes fiscals, ICV (secundat pel PSOE en un primer moment), no té en compte que la gran majoria de les grans fortunes gairebé no tributa, per exemple mitjançant les famoses inversions en SICAV (societats que apleguen les inversions de grans patrimonis). L'avantatge d'aquesta modalitat és que en comptes de tributar al 35% com ho haurien de fer si es constituïssin com a Societat Anònima, resulta que aquestes només tributen a l'1%. Per tant, augmentar el tipus impositiu de les rendes més altes? Ok, però qui pagarà la factura serà la classe mitjana-alta.


Pel que fa la política pressupostària, avui mateix l'OCDE acaba de recomanar a l'Estat espanyol d'abandonar totes les polítiques d'estímul econòmic d'aquí a 6 mesos degut als estabilitzadors automàtics del mercat. Mentre a Alemanya s'acaba d'introduir - mira que hi van forts - una esmena constitucional prohibint el dèficit públic a partir del 2020, a l'Estat espanyol el panorama pinta una mica diferent i el dèficit escalarà fins al 10% aquest any. Aquí com sempre s'imposa la fòrmula ibèrica d'obrir l'aixeta de la despesa pública engreixant el dèficit, a costa de les generacions futures. Per cert, ZP criticava ahir els consells de Trichet dient que una cosa és ser un expert en la matèria i l'altra tenir responsabilitats polítiques. En efecte, queda palès que ens governen inexperts.

Fes el que vulguis

Pedro Schwartz estenia fa uns dies el concepte de llibertat de Rousseau entès com la teva llibertat acaba on trepitges la dels demés afegint-hi que també acaba quan trepitges la teva pròpia. I que la llibertat es justifica pel que fas, per la teva pròpia obra apel•lant a la realització personal d’un mateix en un marc polític i econòmic precisament de plena llibertat.

A l’obra L’Abbaye de Thélème de l’humanista François Rabelais, un dels personatges, en Picrochole, es veu encomanada la tasca de construir una abadia on conviurien joves dels dos sexes - de bon veure, ostentós patrimoni i curiositat intel•lectual – sotmesos però, a una norma peculiar que deia “fes el que vulguis”. Per evitar l’apreciació del pas del temps i la reglamentació inquisitiva que pot implicar, tampoc no hi havia noció del temps (s’hi prohibiren els rellotges). L’estil de vida que introduïa narrativament Rabelais contrastava amb la castració de la personalitat i alienació que suposava la vida monàstica imperant en aquella època, que impossibilitava l’exercici de la llibertat individual. Oposant el lliure albir a la norma imposada pretén demostrar que un experiment es pot estendre a tots els homes a partir del moment que aquests es mostren dignes de governar-se a ells mateixos.

Avui en dia, el particular sentit de clausura que criticava Rabelais es pot extrapolar sense massa dificultat. Que el pensament dominant legitimi i accepti la intrusió de la mà visible a tots els estaments de la vida quotidiana també denota la voluntat d’imposar una noció de democràcia malentesa, des de la igualtat en el sistema educatiu – necessàriament a la baixa on l’incentiu a l’esforç és inexistent – fins a les traves burocràtiques que es troba un emprenedor a la hora de materialitzar el seu negoci. Tota l'actuació de les administracions (des de la local fins l'europea) apunta cap a la consolidació del planificador social omnipresent i bon factor, supòsit per definició irrealista.

www.ESTUDIANTSPELCATALA.CAT

El proper dissabte 25 d’abril i a la ciutat de Girona tindrà lloc unes jornades on s’hi reflexionarà sobre el present i futur del català a les universitats del nostre país. Aquesta iniciativa, impulsada per la Plataforma Universitària pel Català i compta amb el suport de Plataforma per la Llengua, Estudiants en Acció, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Òmnium Cultural i la Coordinadora d’associacions per la Llengua.

El programa de la Jornada del dissabte 25 d’abril de 16 a 20h a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona serà el següent:

16h00 - 16h20: Presentació de les Jornades. A càrrec de Miquel Strubell.

16h20 - 17h00: Present i futur del català a les universitats (situació del català a les universitats). Vídeo amb testimonis. Estudiantspelcatala.cat (presentació del manifest).

17h00 - 17h45: Experiències serveis lingüístics universitaris que fomenten el català. UAB, UPC, UB, UdG i URV.

17h45 - 18h15: Pausa – Refrigeri

18h15 - 19h00: Societat civil i llengua. Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i Coordinadora d’Associacions per la Llengua.

19h00 - 19h30: La necessitat d’una regulació jurídica per part del Govern. Jordi Matas i Santi Castellà.

19h30 - 20h00: Reflexió a càrrec de Josep Maria Terricabras.

Esteu tots convidats a assistir-hi!

Tot aprofitant la crisi

El recanvi que proposa Obama

Ja està engegada la maquinària de la política fiscal expansionista de la nova administració nord-americana, que ascendirà la xifra del dèficit públic en un no menyspreable 10% del PIB (com a referència penseu que la UE prohibeix als seus membres sobrepassar el 3%) i un deute públic que augmentarà 13 punts. Aquesta darrera xifra és poc preocupant per les generacions americanes actuals, però força pels seus fills i nets que heretaran un deute que no sembla haver tocat fons. Això sí, haurà complert les expectatives que havia despertat obrint l'aixeta de la despesa pública, però no ens enganyem, si les repercussions d'aquesta política es posen sovint en entredit, en el cas americà la correlació històrica entre cicle econòmic i despesa pública tendeix cap a zero. Es a dir, que històricament la despesa pública dels EUA no ha afectat els cicles econòmics. Sigui com sigui, comentar que una de les persones transcendents de la nova administració és en Paul Volcker (81 anys), conseller per la reconstrucció econòmica, que porta tants aires de canvi com una bota de ranxer. Al 1981 va ser president del Banc Central Americà seguint polítiques monetàries ultra-restrictives. Deu anys abans però, al 1971, va ser secretari del Tresor sota l'administració Nixon i va ser l'impulsor de l'aboliment, ja inevitable tot sigui dit, del sistema de Bretton Woods (sistema monetari internacional de llavors, que establia paritat fixa entre les monedes gràcies a la convertibilitat or-dòlar). En aquell moment, la iniciativa d'en Paul Volcker buscava complaure les necessitats de les multinacionals americanes i dels inversors de Wall Street ja que el sistema de Bretton Woods els limitava les inversions a l'estranger (degut a l'excés de dòlars). Sens dubte una gran aposta pel canvi en Paul Volcker.

Destresa econòmica

L'economista Miguel Sebastian, successor del benvolgut Joan Clos a la cartera d'Indústria, Comerç i Turisme, segueix en la mateixa línia del seu antecessor amb perles com la que ens ha ofert fa uns dies, recomanant consumir productes espanyols per combatre la crisi. Aquest personatge anacrònic s'hagués trobat com a casa a l'Espanya dels anys 1950, en plena autarquia. També citar en política internacional el circ al que ens té acostumat el primer ministre espanyol ZP dient que no era conscient abans de les eleccions de l'apropament al precipici econòmic refugiant-se en eufemismes grotescs, i que no va enganyar sinó que es va equivocar. Lleuger matís, força pràctic a la hora de deixar anar proclames fal•laces. Millor semblar imbècil que afaitapagesos.

Els de sempre, ficant-hi cullerada

En una altra divisió juga França, que mai pot evitar dir-hi la seva. Després de la crida d'en Sarokozy a refundar el capitalisme, aquestes properes setmanes es constituiran dos nous partits d'extrema esquerra, el Parti de Gauche (PG) i el Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), aquest últim residu de la Ligue Communiste Revolucionnaire. Oportunisme de banda, aquesta nova fragmentació de l'electorat d'esquerra acabarà de rematar un PS moribund, que a efectes pràctics té la conseqüència directa que el contrapoder més visible, que hauria de ser l'oposició, ara mateix no existeixi a França.

L'altra cara

Fa 10 anys quan se li va preguntar a l’actual ministre de defensa israelià Ehud Barak, aleshores candidat a primer ministre, què faria si hagués nascut a Palestina, aquest va respondre amb franquesa “m’integraria en una organització terrorista”. Aquest no és sinó un exemple més de la complexitat del conflicte més mediatitzat de la terra, on a primera vista la culpa és fàcil d’atribuir però com més t’endinses en el debat dialèctic, també més difícil de defensar. La poca objectivitat de l’etern conflicte és, també de sempre, la nota dominant dels mitjans de casa. L’últim exemple el de la mort del dirigent de Hamas Al-Rayyan per part de l’exèrcit israelià. Aquí s’ha emfatitzat la mort dels seus dotze fills i les seves quatre dones, fent cas omís al fet que tot i haver estat avisat que seria imminentment bombardejat, decidís que la família es quedés a casa i que es morissin com a màrtirs. No sorprendrà saber que aquest personatge va ser un dels instigadors dels famosos escuts humans, que tants estralls han causat entre la població palestina col•locant milicians i projectils terroristes en zones civils.

És normal doncs que l’opinió pública israeliana, tant o més que preocupar-se per les estratègies bèl•liques, ho faci pel ressò internacional i la imatge del seu país. Són conscients que la batalla en el front mediàtic fora d’Israel fa anys que la tenen perduda. La força d’apel•lar als sentiments mitjançant la profunda indignació que tota persona dotada d’una mínima ètica humana pateix veient palestins ferits i funerals multitudinaris cada dia és impossible de contraposar. La persuasió amb la imatge desequilibra qualsevol intent de poder convèncer amb l’argument sòlid d’un país que defensa la integritat, no del seu territori, sinó dels seus propis ciutadans. I per acabar-ho de rematar tampoc compten amb uns representants gaire encertats ni empàtics (un actual primer ministre corrupte i una classe política que, excepte la Tzipi Livni, hauria de millorar notablement el seu anglès). Tot i això també trobem temptatives d’objectivitat: pocs dies abans d’iniciar la última guerra israelo-palestina, un equip del canal de TV francoalemany Arte rodava Gaza-Sderot un reportatge quotidià sobre la vida de palestins de Gaza i israelians de Sderot. La primera zona és prou coneguda, la segona en canvi poc esmentada a la premsa i el reportatge partia d’una objectivitat envejable, dedicant el mateix espai a les víctimes dels dos territoris. Els sentiments i desitjos d’ambdós bàndols, tret de la llengua en la que s’expressaven, eren idèntics. De la mateixa manera que el reportatge de Julio Medem sobre el conflicte basc va ser criticat pels de sempre d’aquí per oferir el testimoni i reivindicacions de les famílies dels etarres, en el cas d’Israel ens trobem amb la mateixa situació d’incomprensió (ara) internacional, on només sobresurten les víctimes d’un bàndol. Si bé és cert que es poden quantificar amb major facilitat, com poder quantificar les víctimes psicològiques dels milers de famílies israelianes que viuen en un radi proper a la franja i reben míssils kassam llançats a cegues cada dia? Com se sentiria si en qualsevol moment li pogués caure un projectil llançat indiscriminadament? En defensa de l’actuació de Hamas és comú dir que no tenen un armament tan sofisticat com l’Exèrcit d’Israel, però la veritat... no em vull imaginar què farien si el tinguessin.

No demostraria especial interès en contrarestar la visió majoritària del conflicte si no fos perquè Israel és la única democràcia de la zona i perquè l’interlocutor actual que té per assolir la pau nega no només la seva existència sinó que pretén destruir-la. Per qui li interessi, la capçalera conservadora Yedioth Aharonoth, líder en vendes al país judaic, recapitula una sèrie de clichés sobre la intervenció a Gaza. Els aviso que hi trobaran l’altre extrem de la visió dominant a casa nostra. Tot sigui per contrastar.

Dos mil "buit"– balanç de pèrdues i guanys

Quan les hemeroteques recordin l’any que està a punt de traspassar podrem resumir-lo amb frases com: l'èxit d'un yankee negre venedor d’esperança, actualització del tsarisme, kosovars ja lliures de transvestisme nacional, opacitat financera i un llarg etcètera. O potser, i a nivell més local, podrem fer tesis sobre la dificultat que els preus dels habitatges tendeixin a l’infinit com a motor de l’economia o de la constatació sociològica de les tres catalunyes: l’optimista, la perplexa i una massa critica en estat letàrgic.

Si bé els grans titulars ja s’han citat i aquests dies són l’objectiu dels focus de la premsa que acabarà de destriar l’inventari d’esdeveniments, també és en dates com aquesta que convé presentar el compte de pèrdues i guanys. Em centraré en el cas de la consolidació i avenç de les aspiracions del catalanisme on el resultat alimentaria estrepitosament l’apartat de pèrdues del nostre balanç. Primer amb un debilitament de les forces nacionalistes al Congrés dels Diputats en les passades eleccions on els catalans optimistes van oferir 25 pseudodiputats al PSC (ja no és d’actualitat rebatre’n la inexistència a efectes pràctics). En conjunt les forces nacionalistes van retrocedir gairebé un 30% en numero de diputats. Que cap partit nacionalista sigui un clar aliat del govern debilita tot intent d’introduir una “tercera via” ja que el PSOE juga amb la competència entre nacionalistes no espanyols per tirar endavant. El darrer exemple l’aprovació dels pressupostos on s’ha vist que el distanciament irreversible entre institucions basques i espanyoles no ho és tant amb un atractiu xec d’inversions pel mig.

D’altra banda aquest any ha resultat un autèntic dos mil “buit” pel que fa l’avenç en un terreny que ja es creia superat. Quan el més difícil semblava la negociació per aconseguir un nou estatut cremant tota la classe política catalana amb uns percentatges de satisfacció dels seus representants per part de la ciutadania sota mínims, resulta que aquest estatut, finalment esgarrat, tampoc acaba mereixent la consideració de llei orgànica per part del mateix Estat que se’l passa per l’arc de triomf una i altra vegada. Però el súmmum de la qüestió s’assoleix quan incompleix terminis que ell mateix s’havia fixat. En tot cas la sensació és d’estar engolits dins d’immobilisme total i d’estancament de la qüestió nacional. Que el mateix Maragall - per cert avui en dia més associat a la seva malaltia que al seu passat com a president de la Generalitat (sic) - digui que el procés de l’estatut no va valdre la pena deixa les coses clares. L’expresident va fallar la seva cita amb la història però a vegades mostra algun rampell de lucidesa. L’any 2008 es tancarà previsiblement en fals en l'autogovern, però no treguin encara els mocadors que la rematada final ens la donarà l’any que ve un Tribunal que, de ressuscitar Montesquieu, el faria retornar d’immediat a la tomba.

Ressonàncies lúcides

Victor Hugo en una carta al seu editor Hetzel li transmetia el seu afany per "despertar el poble" a través dels seus escrits, i de fet la història ha acabat situant aquest fill de la revolució francesa com a gran col•laborador a la conscienciació nacional del país hexagonal. Hi ha qui en temps de llacunes ideològiques i de societats orfes de referents nacionals clars sap plasmar en paraules la realitat que ens envolta amb una facilitat envejable i esgrimir reflexions d'alta volada. Aquesta nit a la seu de l'IEC a l'ocasió del III Congrés Catalanista i davant d'un públic reduït, Heribert Barrera ha adoptat la postura de Victor Hugo dels temps moderns advertint dels mals que s'anuncien sobre el país i de pas esbossar una radiografia concisa i clara de la nostra realitat política. Us ho resumeixo en 4 punts destacats:

Identitat i sobirania. Aprendre a dissociar els dos conceptes i que un és més prioritari que l'altre. Sabem que bona part de la identitat i de la cultura catalanes es fonamenten en la llengua, però seria viable assolir un alt grau de sobirania i que els ciutadans del país ja no parlessin català.

Unitat i fermesa, antitètics. No contempla que un front de CiU-PSC-ERC-ICV davant d'una retallada de l'Estatut arribi a implicar aquests dos criteris, i que si s'aposta per la unitat s'haurà de sacrificar la fermesa per culpa del PSC.

Pla B davant d'una retallada del TC. Si la setmana passada en una conferència d'aquest mateix Congrés en Pasqual Maragall es dedicava a crear el discurs sobre la marxa i l'amania d'insubstància, avui l'Heribert Barrera ha vingut amb les idees molt clares i ha explicat el full de ruta en cas de ser tombat l'Estatut. Aposta per que els tres partits amb més o menys grau de sobiranisme, CiU-ERC-ICV, boicotegin políticament l'Estat. Es a dir, que es comprometin a no donar suport a cap govern espanyol, cap llei de pressupostos generals, etc. En resum, que es creï un front de confrontació fins que l'Estat no aprovi una llei que revoqui la sentència del TC.

El pas del temps com a enemic. Citava unes declaracions d'un portaveu del PNB de fa una setmana on aquest deia que el temps juga en contra del nacionalisme, emparant-se en la batalla demogràfica que s'està perdent. No cal dir que el mateix es pot aplicar a Catalunya.

La Plataforma Universitària pel Català a VILAWEB

vídeo de l'entrevista

Com jugar a borsa, i morir en l'intent

evolució dels valors de Wall Street

Perplexitat i crisi mundial

Clarividències oportunes. I insuficients.

Ja tenim nom per la malaltia. Però seguint els passos de la falsa ciència que és la psicologia, que diagnostica però no soluciona, al final el país i la classe política segueixen en estat autocontemplatiu. La manca de definició d’un marc i d’objectius com a país té un preu intangible molt alt, amb un president especialitzat en discursos substancialment buits. Que el més lluny on hagi arribat hagin estat unes declaracions a Madrid on anunciava una possible “desafecció dels catalans envers Espanya”, sense més, diu molt poc de la seva implicació en defensa dels interessos catalans. S’han tornat víctimes de les seves paraules, i els famosos fets que tant s’anunciaven segueixen esperant, atònits, a la penombra de l’escenari. El president del país no supleix la sensació d’impotència davant la mofa de Madrid, i ja ha quedat retratat el paper del PSC dins del PSOE. Ara i sempre, si s’intenta fer abstracció d’un i altre s’arriba al mateix resultat. Com si rascant les sigles del PSC irremediablement sempre acabessin apareixent les del partit de Calle Ferraz. Que no sé si a gaire gent li vindrà de nou el paper sucursalista dels socialistes catalans, però que després no ens vinguin amb el discurset del perfil propi. I que la mateixa gent que sent com a pròpies les institucions del país percebi desconfiança i impotència del president que els representa no sé si és gaire bona senyal. La dinàmica dels darrers mesos és que la Generalitat no pinta res a la pel·lícula, fins i tot apel•lant al compliment de la llei el poder real de Catalunya en el terreny polític brilla per la seva insultant debilitat.

Paral.lelismes històrics, amb final conegut.

De la mateixa manera que als anys 1930 la premsa espanyola dilapidava l’estatut de Núria afirmant que desmembraria l’Estat i el text va acabar trossejat, més recentment l’esgarrat Estatut de Miravet ha acabat caient en la mateixa desgràcia. A nivell global no és forassenyat assenyalar un altre paral•lelisme: la greu crisi financera, que encara no ha tocat fons. Si retrocedim als anys 1930, època de recessió generalitzada degut a la crisi de l’especulació financera que va sostenir artificialment la prosperitat americana dels anys 20, doncs en aquell moment no només existia el corrent d’opinió que advertia del final del sistema, sinó que precisament llavors existia una alternativa real al mateix sistema. Avui en dia també apareixen profetes antisistema de sota les pedres posant data de caducitat al capitalisme liberal, quan aquest és endògenament cíclic. I tot i que aquesta crisi sigui de les més grosses i el resultat de perversions dels actors fonamentals de tot plegat i, sobretot en el cas espanyol, d’unes bases de vidre del creixement, no estarem en cap cas instal•lats en un estancament perpetu sinó entrant de ple en la fase B de la corba amb un creixement de pendent negatiu. Per definició el sisetema capitalista implica els dos extrems: crisis amb depressió excessiva contraposades a èpoques d’eufòria, també excessiva. Però aquí no s’acaba tot, l’altre dia el professor Anton Costas deia que trigarem 4 anys en sortir-ne. I el més important, s’haurà fet net d’alguns recursos utilitzats fins ara, absurdament inviables per un creixement sostingut.

Nova temporada

Després de la desconnexió estiuenca s'iniciarà la nova temporada del blog l'1 d'octubre. La principal novetat seran dues actualitzacions setmanals. L'actualització serà constant amb la pretensió no sempre fàcil de no defraudar els lectors. Josep Maria Espinàs deia que escriure cada dia és acceptar una dosi quotidiana de fracàs ja que és impossible complaure a tothom, i un servidor, partint d'una postura humil del seu punt de vista intentarà emfatitzar i argumentar les posicions que cregui més oportunes sense caure en credos fàcils o retòriques que condueixen a atzucacs dialèctics. El posicionament ideològic haurà quedat perfilat amb l'historial de posts que ja porta aquest blog però això no necessàriament ha d'incitar a etiquetar o creure's que se'n derivi un posicionament-tipus i sistemàtic de tot que en faci preveure els escrits. La pretensió del blog, un blog més en una xarxa sobresaturada d'autoproclamats intel.lectuals, serà sempre de no caure en l'article fàcil de l'actualitat més immediata carregant contra els de sempre sinó, tot mantenint el centre de gravetat catalanista, eixamplar el radi de la corretja per no ser repetitiu en la temàtica ni reiteratiu en la crítica. L'ambició idealitzada i sacralitzada serà de trobar-vos aquí el que no s'escriu en altres llocs tot estimulant l'intel.lecte generant noves àrees d'interès en l'inexorable ideosfera el potencial de la qual no s'acaba d'aprofitar.

Mitificacions de miops

Al 2003, quatre anys després de l’arribada al poder d’Hugo Chavez, la renda per càpita en termes reals registrava un retrocés del 22% respecte del 1998*. És a dir, el veneçolà mitjà era un 22% més pobre amb el chavisme. Agafar el relleu a presidents amb historials corruptes no és cap garantia de que es faran millor les coses, que els anteriors ho hagin fet fatal no necessàriament implica que els següents no ho arribin a fer pitjor i, malgrat la ressonància d’oratòries autocomplaents, les xifres no enganyen. Potser s’hauran reduït les desigualtats però sense acceleració del creixement un país s’estancarà en trampes de pobresa. Tot i això avui Hugo Chavez és la referència de bona part de l’esquerra i alguns veïns iberoamericans intenten imitar el seu model.

Idolatrar personatges amb una pèssima gestió no només es pot percebre en política i encara que sobti, també es pot produir en el món empresarial. A França, un dels personatges més populars es diu Bernard Tapie. Pels qui no el coneixeu i per fer-ho gràfic: ha estat determinant per que França descendeixi posicions en el rànquing de Transparency International. Entre moltes de les seves facetes destacar que ha estat ministre, propietari d'Adidas, així com actor i cantant. Un dels seus afers més famosos delega a treball d’amateurs l’escàndol de fa 2 anys a la Lliga Italiana i va ser durant la seva presidència de l’Olímpic de Marsella. Els resultats es poden resumir en: corrupció d’àrbitres i jugadors, dopatge organitzat, trampes, etc que culminarien amb la relegació a segona divisió d’un equip amb una importància semblant a la del Barça aquí. Aquest és el cas més representatiu d’un home que corromp tot el que toca. Tot i això, avui en Bernard Tapie és dels personatges més carismàtics i adorats de França i fa poc va començar a presentar un programa televisiu.

Prosternar-se, ideològicament o no, als peus de persones que són sinònim de tot excepte d’excel•lència, és difondre conceptes equivocats i confondre les línies a seguir. Ja sigui pel desenvolupament d’un país o ja sigui simplement per la conducta individual del quotidià. El problema, com tot, dependrà del grau de responsabilitat. Si una persona amb una àrea d’influència limitada al seu entorn més immediat actua amb irresponsabilitat les conseqüències no seran les mateixes que la conducta errònia d’un cap d’Estat o d’una organització internacional. És obvi però la gestió negligent i l’intent d’emmascarar-ho per semblar correcte no té només l’efecte directe dels que ho pateixen sinó que estén el pensament de que allò ha de ser socialment acceptat. En un país on la corrupció sigui generalitzada a ningú li sobtarà haver de pagar un plus a un funcionari pel tràmit d’uns papers. Tanmateix la negligència ha estat dramàtica en el cas del FMI i del Banc Mundial: durant 50 anys l’ajut internacional que han desbocat al tercer món ha tingut resultats contraproduents per haver-se basat en models econòmics equivocats, considerats referències indiscutibles.


*dades de www.imf.org

28 de juny